Perversitat

Feta la llei, feta la trampa. La dita és tan clara i antiga com els temps. Amb l’aturada de l’activitat industrial i comercial a causa del confinament, la majoria d’empreses, sense tenir en compte si tenen beneficis o si malgrat l’aturada poden continuar generant ingressos, i amb tots els interrogants que vulguin, s’han apuntat als ERTO, de manera que centenars de milers de treballadors han reduït la seva jornada o s’han pogut quedar a casa sense veure minvada excessivament la seva capacitat econòmica. El cas és que hi ha molta més gent, començant pels autònoms, que no poden acollir-se a aquesta mesura i si s’han de refiar de les ajudes promeses hi ha el perill que quan els arribin ja hagin hagut de tancar amb pany i forrellat, perquè no els haurà quedat ni la clau. Des d’aquest dilluns a l’Estat espanyol els treballadors que no poden fer teletreball han de tornar a la feina, en una decisió que segons l’opinió majoritària dels metges que estan lluitant contra la pandèmia del coronavirus i des de la Generalitat es veu precipitada. Molta gent de la que va a treballar, sobretot a les ciutats, ho ha de fer amb transport públic. Per tant, a banda dels que no han pogut deixar la feina al ser considerats serveis essencials, bona part dels que es reincorporen formen la classe més desprotegida dels treballadors, els de les obres i el sector de serveis en general, com ara neteja i assistència. Una vegada més, els més desfavorits són els més exposats. Tots els que es poden connectar a través de xarxes, es diguin Skype, Hangouts, Zoom, Jitsi o jo què sé, no tenen el problema del contacte i poden fer teletreball, però qui ha de pujar al metro, al bus o al tren, té molt més risc. Dit això, tots els àmbits productius es troben en situació de precarietat, però si haguéssim de fer un escalat, un dels més desatesos és el sector cultural, que amb l’abaixada de persianes de teatres, cinemes, concerts, museus, galeries, etcètera, fa que tots els treballadors de la cultura i de l’espectacle es trobin en una situació de mínims. És un dels negocis més paralitzats, ja que s’han cancel·lat tot tipus d’actes, i el mínim que ha de fer l’administració és mantenir i pagar tots aquells projectes, propostes i obres encarregades perquè els creadors puguin sobreviure. Ja sabem que la prioritat és la crisi sanitària, però deixar la gent sense sortides és la perversió definitiva del sistema.