Pandèmia i control

En unes societats tan complexes i atomitzades com les occidentals, els episodis d’emergència general, com la de la Covid-19, plantegen als governants dilemes fonamentals per al control d’unes poblacions potencialment explosives. L’actual ha posat de manifest la centralitat (encara) dels estats nacionals. És una crisi planetària, sí, però gestionada pels governs “nacionals”. Hi ha un tipus de control imprescindible en situacions d’emergència: el control de la informació/desinformació. Els governs han hagut de prendre opcions determinants sobre la circulació de la informació d’interès públic. Prenguem com a exemple el cas més pròxim, l’espanyol.

Al meu parer, l’operació de control de la informació del govern del PSOE-Podem s’ha basat en quatre vectors principals. El primer: centralització de les fonts primàries d’informació. El govern margina de les decisions els altres actors polítics (governs autonòmics) i socials (sindicats, etc.), planifica secretament mesures i timing, aplica un 155 light per impedir la gestió descentralitzada, reté les dades quan li convé, etc. Segon: magna operació de comunicació política. Rodes de premsa quotidianes amb simulació de preguntes obertes; discursos directes a càmera, del rei, del president Sánchez, dels ministres; campanya institucional (“Este virus lo paramos unidos”); espectacularització de certes mesures (UME); militarització del discurs (“tots som soldats”; “economia de postguerra”); triomfalisme de Sánchez, etc.

El tercer vector, no menys important, ha consistit en l’ocultació interessada de la magnitud de la crisi. A part de la confusió sobre la veritable evolució de l’epidèmia i de promeses inconcretes i/o no complertes, s’han prodigat infinitat de dades tècniques i de xifres irrellevants per ocultar l’abast real de casos, de sanitaris infectats i de víctimes; el 13 d’abril, Espanya era el primer país al món en ràtio de morts: 38,0 per 100.000, al davant d’Itàlia (33,9), França (22,4), els EUA (7,2), Alemanya (3,9), l’Iran (5,6) o Corea del Sud (0,4). Finalment, un vector recuperat: el factor televisió com a gran “canal nacional”. El govern ha jugat a fons la carta de la televisió –de les televisions, les “nacionals” en primer lloc– com a mitjà central d’emissió d’ordres i consignes, amb la col·laboració entusiasta de les privades del duopoli Mediaset i Atresmedia, grups ja “subornats” per Sánchez amb la gratificació de 15 milions.

Cert, contra l’operació de control s’han alçat moltes veus a través de mitjans independents i gràcies a les xarxes dels indignats. Però l’objectiu del control informatiu es manté, no sols per induir a un determinat comportament tots els actors de la “nació”, sinó també de passada justificar la gestió de la crisi i predeterminar la intenció de vot per a la pròxima crisi política. Perquè no cal descartar el fracàs de l’operació de control. La magnitud de la tragèdia hispànica és tan òbvia que difícilment el govern espanyol podrà dissimular més la seva incompetència.