¿Per a què serveix, la poesia?

Fa poc un conegut em va enviar per correu electrònic una proposta de col·laboració en un intercanvi poètic. L’assumpte d’aquella carta electrònica ja em va posar negre. Deia: “¿Entomes el repte?” (ara s’entomen coses que no s’haurien d’entomar mai i, d’altra banda, tot són reptes, i herois. Quina creu!). Jo, aquesta mena de correus, no me’ls acabo de llegir mai. Si hagués seguit els passos descrits per aquella petició d’intercanvi, hauria hagut d’enviar tres poemes a tres persones d’una llista, i aquestes, al seu torn, haurien hagut de fer el mateix amb tres altres destinataris... Apassionant! Confesso que, més que entomar el repte, el que vaig fer va ser enviar-lo a tomar vent.

Al cap d’uns quants dies, però, vaig rebre un segon correu del conegut que, de tants anys com feia que no en sabia res, inconscientment jo havia rebaixat a la condició de saludat. El to ja no era tan amable com el del primer correu. A tall de reny, deia: “Treu-te la son de les orelles” (sic) i “fes la teva feina, que, a última hora, tu escrius versos i s’entén que has de practicar amb l’exemple” (sic!). No sé per què en aquest cas vaig llegir el correu fins al final, tot i que, en arribar a això que acabo de transcriure, em vaig sulfurar. S’entén ¿que què? ¿Que hagi de practicar amb l’exemple de col·laborar a estendre una broma com aquella?

No vaig respondre al saludat –que, arran de tot això, he degradat al rang d’esquivat–. Ho faig ara, i públicament, per si les meves raons poden aportar una mica de llum a la qüestió. Aquest meu corresponsal esporàdic, com tantes altres persones que avui dia s’avorreixen, ha volgut alleugerir la prosa funcionarial de la seva vida de confinat amb una espurna de lluïssor poètica. En el seu dia a dia, no deu tenir necessitat de poesia, gens ni mica! Potser quan se li mori algú estimat recorrerà, arquetípicament, als versos de Maragall (“sia’m la mort una major naixença”) o als de Martí i Pol, falsament, quan faci anys del traspàs d’aquell oncle conco que va deixar-li una morterada de calés (“em costa imaginar-te absent per sempre”). O deurà fer servir uns versets florits en la participació de casament de la filla, que facin goig sota els noms dels contraents. I para de comptar! Fins que ha arribat el coronavirus...

La poesia autèntica, però, és lluny de tot això. Fuig de la cosa formulària. No és un recurs per passar el temps (o, encara pitjor, per matar-lo), sinó una recerca de sentit del temps i de la memòria. La poesia de veritat projecta llum damunt el misteri de la vida. Fa obres majors en la consciència, no la decora, no l’ornamenta. Sovint ens fa commoure, o fins i tot esgarrifar, més que no somriure. Ens acompanya sempre, i no pas de tard en tard. I mai de la vida no entomaria reptes, perquè la poesia amb majúscules té cura de les paraules i no en desvirtua mai el significat.