Roses i llibres a la memòria

Avui, com saben, és un 23 d’abril, Sant Jordi, i em sembla que ningú no em durà una rosa i tampoc un llibre. Però hi ha el record de moltes roses i molts de llibres a la memòria, on sé segur que restarà un que acabo de llegir, Cap de nosaltres tornarà, que reuneix la primera part homònima i la segona, Un coneixement inútil, de la trilogia Auschwitz i després (completada amb La mesura dels dies), amb la qual Charlotte Delbo va testimoniar la seva experiència als camps d’extermini. En vaig escriure fa uns dies, d’aquest llibre, que, com l’altre, ha publicat en català Club Editor amb una traducció impagable de Valèria Gaillard. Necessito tornar-ho a fer. L’he llegit a poc a poc per anar entomant allò que hi explica. La crueltat implacable dels botxins imposant un treball esclau a persones mal alimentades, sense condicions higièniques, amuntegades en barracons, condemnades al més brutal instint de supervivència i, un cop exhaurides, destinades als forns crematoris.

N’hem llegit i escoltat altres testimonis, però a través de Charlotte Delbo sembla com si fos la primera vegada per la precisió, la veritat i la força poètica (aquella poesia del moll de l’os que, mirant l’horror i salvant la bellesa, es va fer necessària més que mai després d’Auschwitz) de les paraules amb les quals ens compren. Em sembla impossible oblidar com recorda que, en una presó a París abans de ser deportada, va sentir com quatre joves condemnats a mort cantaven La Marsellesa (a quatre veus, a tres, a dos, a una) fins que, amb l’últim cop de guillotina, va fer-se el silenci. Com oblidar que Lily, el seu xicot, conegut al camp, i un amic d’aquest van ser afusellats perquè a l’últim li va caure un paper amb una carta d’amor d’ella a l’estimat que els nazis van considerar un missatge xifrat? I el poema que Delbo dedica al seu marit afusellat, George Dudach, evocant que va plorar perquè creien que el seu amor era un talismà i va ser com si es retragués “no haver-lo estimat amb un amor més gran?” També és impossible oblidar com en aquell infern pervivia la humanitat en un gest de tendresa o una ajuda entre presoneres. I el reclam de la vida amb un glop d’aigua o una flaira de primavera. Això em du a recordar les roses que més m’han commogut a la vida. Són a Villa Grimaldi, on, als afores de Santiago, es torturava i matava durant la dictadura de Pinochet. Hi són per recordar que sobretot les dones, de les quals hi ha escrit el nom de les que hi van morir, sentien l’olor de les roses que, tossudament, florien enmig de la barbàrie.