Vacuna davant la soldadesca

Epidèmia i guerra cavalcaven junts en el llibre de l’Apocalipsi, com dos cavalls que portaven la còlera de Déu, el càstig que havia de caure sobre el seu regne. Potser per això en el nostre imaginari occidental s’estableix un estret nexe entre aquests conceptes, abastant tots dos la invasió d’un territori i la destrucció de la seva població. Influència bíblica, cultural o mer rampell castrense, la veritat és que al cap de l’estat major de Defensa, el general Miguel Ángel Villarroya, li va semblar bona idea proclamar des de la tribuna de La Moncloa allò que “En aquesta guerra irregular i rara que ens ha tocat viure o lluitar, tots som soldats”. Per obra i gràcia del general, refermant els contagis de Covid-19, els civils que som esdevenim així membres d’una milícia, ¡i espanyola, és clar! Tot i el calat i la gravetat de l’afirmació, tant les dretes com aquells que tenen com a sola raó de ser assetjar i denigrar el “govern social-comunista” encomien l’ocurrència del Jemad de Sánchez. Els més benpensants desproveïren de càrrega bèl·lica l’al·legat de Villarroya, igualant-lo amb una metàfora per significar la “necessària mobilització col·lectiva valent” –característica, se sobreentén, exclusiva de militars!– per fer front a una successió d’esdeveniments d’escala inèdita, que escapen a tot control.

Ni els juristes més rigorosos, d’aquests que mesuren i pesen totes les paraules, aquests que viuen per i per a la Constitució del 1978, tan expeditius a l’hora de sancionar refractaris territoris, van saltar a la palestra per replicar que la declaració de guerra és competència exclusiva del Parlament. Per tant, l’analogia no és intranscendent, i menys quan qui la profereix és un general que compta amb la confiança del govern. La guerra és una funció essencial, i fins i tot fundadora, de la política, però tal afirmació destil·la militarització de la governabilitat, que hagués interpel·lat sobre la salut de la democràcia representativa i la potencial irreversibilitat d’algunes decisions crítiques.

Qui diu guerra diu mobilització de les forces armades, cridades a intervenir per assegurar l’execució de comandes sota pretext de protegir i, de passada, controlar. Una lògica d’una altra època per contrarestar una amenaça de naturalesa i amplitud inèdites, com si aprofundir en un estat policial i militaritzat fos eficaç barrera per frenar la corba de contagis i urgències respiratòries. Com sostenia el poeta austríac Georg Trakl i, a partir d’aquest, el filòsof alemany Theodor Adorno, hem de col·legir la guerra com a malaltia contagiosa que ataca cossos i esperits.

Fer front a la pandèmia és, per tant, prendre consciència de la importància dels serveis públics i establir les bases d’un estat eficaç que, sense caure en l’autoritarisme, sigui capaç de resistir aquesta i les crisis que han d’arribar. Sucumbir a la por que ens condueixi a una falsa guerra de més només serveix als polítics en nom del reforç de les seves capacitats repressives. La vacuna és la preservació de la democràcia, no la militarització del cos social.