El llistó espanyol

Més de sis setmanes de confinament, i sembla que ens trobem en aquell punt intermedi en què tirem endavant o tornem enrere. Com si estiguéssim dalt d’un cim fent equilibris, pendents de la direcció del vent, que decidirà si baixem xino-xano fins al destí o bé caiem rodolant pel costat que tant ens ha costat pujar. D’opinions i d’asseveracions n’hi ha de tot tipus. Els més optimistes solen ser els polítics, que ja parlen de relaxar mesures i començar a obrir comportes. Els més prudents, els tècnics i els metges que estan al peu del canó. No els nego pas que desitjo que es comenci a posar en pràctica el desconfinament i que aquest primer tast d’aire pur que han tingut els menuts de casa ha estat reconfortant. Però les advertències dels experts sobre la possibilitat d’un altre rebrot s’haurien de posar en un primer pla. Pràcticament haurien de ser una doctrina a seguir. I fa la sensació que, si s’ha fet poc fins ara, encara menys d’ara endavant. Una enquesta realitzada per DKV entre 200 països situa l’Estat espanyol l’últim en seguretat sanitària d’entre els 33 que formen part de la zona euro. I ni tan sols apareix en el rànquing dels 40 països més segurs d’arreu del planeta. Poc més a afegir-hi. Llavors hi ha qui es posa les mans al cap quan des de Catalunya es defensa que amb un estat propi les coses s’haurien fet molt millor. No tinc cap dubte que hauria estat així. Sincerament, no ha de ser gaire complicat superar el llistó espanyol.