El genocidi armeni

La setmana passada, l’endemà d’aquest Sant Jordi tan atípic, recordàvem l’inici del genocidi armeni. És a dir, la primera gran matança del segle XX, que va estar a punt d’acabar amb aquest poble d’arrels cristianes integrat llavors dins de l’imperi otomà. Aquell 24 d’abril del 1915, en plena Gran Guerra, més de sis-cents dirigents i intel·lectuals armenis van ser detinguts a l’actual Istanbul i assassinats. Poc després, els armenis que lluitaven al costat de l’exèrcit turc van ser desarmats i executats acusats de ser agents dels enemics russos. I, encara, posteriorment, es va iniciar un dolorosíssim procés de deportació de tota la seva població fins al desert de l’actual Síria. La identitat armènia no podia tenir lloc en un imperi homogeneïtzat com el que pretenien els anomenats Joves Turcs, al poder otomà. I menys en ple conflicte. “Cal que fem ara la feina, després de la guerra ja serà massa tard”, va escriure el ministre de l’Interior Mehmet Talaat Pasha, considerat l’ideòleg d’unes matances que, segons algunes fonts, van arribar al milió i mig de persones. Un genocidi que va servir d’inspiració al mateix Adolf Hitler. No debades, l’agost del 1939, poc abans de la invasió de Polònia, Hitler va posar com a exemple davant del seu estat major la política de supremacia racial dels otomans. Després d’explicar les matances planificades contra la població, Hitler va pronunciar: “Qui se’n recorda ara, dels armenis?” Encara avui, a la Turquia d’Erdogan –la que massacra també sense cap mena de contemplació la població kurda, ja sigui de dins com de fora de les seves fronteres– continua sent delicte parlar del genocidi armeni. Molta gent ha estat perseguida per fer-ho, com el mateix premi Nobel de literatura Orhan Panuk. Mentrestant, fora de les seves fronteres, ja són desenes els estats, encapçalats per França, que reconeixen i condemnen aquelles horribles matances. No així Espanya (tot i que sí els parlaments de Catalunya, les Illes o Euskadi) ni, paradoxalment, Israel.