anàlisi
Esteve Vilanova
La gran decepció
Un dels advertiments més importants que fan els especialistes en socorrisme als que no som tècnics però ens trobem en un accident és que s’ha d’anar molt en compte amb el que fas amb els ferits greus perquè qualsevol error pot comportar seqüeles greus de per vida. És per això que recomanen mantenir la calma, pensar què pots fer per ajudar-los, però amb la màxima prudència. Això, que sembla tan elemental i en què segurament estarem tots d’acord, és el que demanaria en aquests moments a tots els responsables i fins i tot els afectats en aquest moment terrible de confusió i d’alarma social, i, malauradament, veig molts nervis en tots els que haurien de mantenir la calma. No estem en una carrera d’obstacles perquè guanyi el millor, ni tan sols el més ràpid, sinó que és una prova molt difícil que només superaran els més preparats i els més prudents. És per això que l’error més greu que ha comès el president Pedro Sánchez ha estat aplicar un decret per centralitzar competències i militaritzar la resposta. L’equació és clara: si es tracta d’una pandèmia, l’autoritat competent han de ser els científics, i només els científics, preparats per combatre-la. En cap cas, i mai, els militars, per més medalles que tinguin, hi tenien cap autoritat. I, tot i l’entestament del govern espanyol a mantenir la milícia a “primera línia de combat”, com els agradava dir, les coses cauen pel seu propi pes. Ja deia el savi grec Parmènides d’Elena: “La raó acaba per tenir raó.”
Jo m’he fet una teoria de per què han comès aquest error i l’han mantingut tant de temps: estaven acovardits. I ho estaven perquè des de la Roma clàssica sabem que pandèmies tan greus tomben imperis, tomben règims i tomben monarquies, i militaritzar-nos era ensenyar-nos una mica fins on serien capaços de resistir: “Tots som soldats i el primer soldat és el Rei.” I, és clar, als soldats se’ls exigeix disciplina i obediència sense qüestionar cap ordre.
Si ets una mica dissident, encara que tinguis un gran prestigi científic, com el doctor Oriol Mitja, tot el potencial mediàtic servilista, que és molt gran i potent, es converteix en una vacuna per neutralitzar aquest element estrany en el cos hispànic. Però la raó acaba per tenir raó.
És en la vessant política on els primers auxilis de què els parlava suara són més clars. El nerviosisme dels responsables pot produir ferides que durin generacions. El govern espanyol va començar (com deia en un article anterior) com si els pressupostos fossin com la bota de Sant Ferriol, que no parava de rajar. Han calgut poques reunions telemàtiques amb els responsables de la UE per aterrar en una realitat: aquells gegants que veien, eren molins. Quin desengany! L’endeutament solidari que es demanava mutualitzar entre tots els vint-i-set països, no eren gegants sinó molins, quan han començat a escoltar de prop la veu d’altres negant-s’hi. I és que la debilitat espanyola davant els socis l’havíem incubat aquí i no hi ha possibilitat d’escampar les culpes.
El president Pedro Sánchez anava a la reunió amb una proposta genial, endeutem-nos tots per ajudar-me a mi, i a més amb crèdits que no s’hagin de tornar (deute perpetu). La proposta vista des d’aquí no deixa de ser engrescadora i a més ens permetia seguir gastant sense mesura. Però nord enllà els crèdits es paguen, i a més són els que se n’haurien de fer responsables solidàriament. La negativa era clara.
Però a més el currículum espanyol no és massa brillant. De la UE n’han vingut a fons perdut milers de milers de milions d’euros per ajudar-nos a posar-nos al seu nivell de renda, i per a què han servit? Quan Pedro Sánchez parla amb els seus homònims els pot dir que som el país amb més línies d’alta velocitat del món llevat de la Xina, però no tenim passatgers. Aeroports sense ningú. Autopistes desertes. Una corrupció espantosa. I tots els darrers anys de gran creixement hem seguit mantenint dèficits pressupostaris inimaginables en nacions serioses, i és normal que Holanda demani a Brussel·les fer una auditoria a Espanya per saber per què no tenim capacitat de despesa quan la zona euro havia crescut els darrers set anys. Diplomàticament, Alemanya, per insistir com Holanda, va fer a mans a Espanya una llista dels espanyols evasors fiscals.
Veig molt difícil que arribin sense condicions la part d’euros que ens toqui del bilió i mig que reclama Espanya per afrontar aquesta crisi. Hi veig crèdits amb condicions i vigilància de la UE, i el país haurà passat, en poc temps, de la utopia dels crèdits sense venciments i sense vigilància a la distopia de la realitat, que serà molt dura i sacrificada.