Temps d’alquímia

Obro el poe­mari i recalo en uns ver­sos de Maria Àngels Anglada: “No tan­quem les farmàcies./ Molt pocs són els qui venen a cer­car-hi remeis/ o bé un toc de bellesa.” Els tos­suts apo­te­ca­ris són els poe­tes que rega­len a dojo “l’ambre i el foc d’aquest vell alambí: el cor”. Maria Àngels Anglada és tan sub­til i ferma amb la paraula com ho va ser amb la vida, tot un exem­ple d’acti­tud ètica que pren valor en temps incerts. El poema Per­sistència està dedi­cat a un altre alqui­mista, Josep Palau i Fabre, i m’ajuda a des­con­nec­tar de les notícies.

He tan­cat la ràdio fa una estona, en el precís moment que el tècnic de so, una de les poques per­so­nes que és a l’estudi en directe, perquè ha de donar pas a pre­sen­ta­dors i col·labo­ra­dors que fan la secció des de casa, pun­xava el pack de publi­ci­tat. Evito escol­tar tot allò que em pot fer per­dre la calma que vaig gua­nyant al llarg del dia de manera esforçada. Molts anun­cis són de bancs que par­len de bones inten­ci­ons i d’ajuts fic­ti­cis que no es con­cre­ta­ran pràcti­ca­ment en res, bancs –alguns de res­ca­tats amb diner públic que no serà mai res­ca­ba­lat– que es per­me­ten gas­tar més en publi­ci­tat perquè sur­ten bene­fi­ci­ats per la situ­ació actual, que ens obliga a pagar-ho tot amb Visa. M’estal­vio sen­tir el deves­sall d’incer­te­ses anun­ci­a­des com si fos­sin cer­ti­tuds i que ser­virà els interes­sos d’enti­tats com ara Bankia, que deu voler ren­tar-se la cara davant els con­su­mi­dors des­me­mo­ri­ats. Intento silen­ciar la xer­ra­meca que molts mit­jans de comu­ni­cació, asfi­xi­ats per la situ­ació econòmica i man­cats de nous subs­crip­tors que els donin encara més suport, anun­cien per poder sobre­viure. Tan­ma­teix, sort que exis­tei­xen. La rea­li­tat és tos­suda i ens va mos­trant que la lli­ber­tat d’expressió, igual que la vital, reque­reix un com­promís ferm i que la gratuïtat infor­ma­tiva sol pas­sar fac­tura.

Al llarg d’aques­tes set­ma­nes de reclusió hem vist caure mol­tes màsca­res –fora­nes i pròpies–, però jo em vull que­dar amb el bé més pre­uat, que és la capa­ci­tat de cul­ti­var la vida inte­rior, que aporta tran­quil·litat d’espe­rit. Temps en família –ni que sigui per bara­llar-se una mica–, hores per orde­nar i escriure, per com­par­tir con­ver­ses vir­tu­als, per esban­dir el sen­ti­ment de fra­gi­li­tat humana amb la con­fiança en el moment pre­sent. Temps per lle­gir entre­vis­tes endar­re­ri­des, com ara la que Ber­nat Salvà va fer a Juli­ette Binoche en la 66a edició del Fes­ti­val de Cinema de Sant Sebastià, quan l’actriu afir­mava: “Tenim dins nos­tre una part humana que és la que ens porta a voler con­que­rir les coses i hem de pren­dre’n consciència i inten­tar can­viar les coses. Hem de pas­sar del tenir al ser.”

És una idea que com­ple­menta la que pro­posa la biòloga espe­ci­a­lista en immu­no­lo­gia Ade­laida Saruk­han, en el sen­tit que ens cal pren­dre consciència sobre el clima i atu­rar la des­fo­res­tació i la invasió d’hàbitats per pre­ve­nir nous virus. Aquesta podria ser una bona alquímia. Alguns poe­tes ho han sabut sem­pre, han prac­ti­cat l’alquímia dels mots en l’obra i han pro­cu­rat des­til·lar l’essència de la vida en l’alambí del cor.