No ho oblidarem mai

Aquest llarg període d’ensopiment de la ciutat no l’oblidarem mai. La visió dels carrers deserts, dels establiments tancats, de la gran escalinata catedralícia buida de visitants, del silenci angoixós, de la vida absent, reclosa en les llars familiars, no l’oblidarem mai, i ben segur que quan els gironins ho pretenguin explicar als seus descendents, aquests els escoltaran amb escepticisme, pensant que tal vegada els grans exageren...!

Girona es va emparentar literàriament amb la ciutat flamenca de Bruges, “la morta”, que va ser un centre de comerç important a l’edat mitjana i “només hi queden les pedres dels edificis nobles i les esglésies amb els seus campanars que compassadament, com tocant a morts, deixen caure sobre els canals foscos les seves batallades”. La comparació dels rius i la quietud són paleses. Els lletraferits barcelonesos que visitaren la ciutat en temps de la Renaixença tingueren interès a comparar-la amb la mort. El pintor Josep Aguilera recreà “una ciutat fantasmal, de línies imprecises que es perden en la boira, de figures arrupides i tots els elements de la Girona espectral que canten els poetes i els prosistes”.

Salvador Espriu assenyalava l’any 1954: “A poc a poc van pujant peus feixucs de canonge aquest silenci dur de les escales de la nit i sentim com un anguniós respir ens atansa a tot l’immòbil temps de la ciutat.” El dramatisme ens ha acompanyat en una història atapeïda de guerres, de venjances personals, de pestes, d’opressions, i d’inundacions...! Semblava que per fi ens ho hauríem tret del damunt i no ha estat així: Girona és encara una ciutat creuada pel signe de la mort; als murs de les esglésies, a les galeries dels claustres, arreu una silenciosa veu del més enllà pot deixar el seu record i el seu avís.

I no obstant això, hi ha una resistència invencible. Capacitat de resistència i de vida. “Girona és immortal, i no pas perquè ho diuen els papers, sinó quan de debò no mor, quan troba enmig de les pròpies cendres grises el caliu suficient per encendre la seva supervivència.”

Etern destí de la ciutat: ressorgir constantment, perquè conté prou delit per a la regeneració. Aquesta dualitat de ciutat viva-morta és expressada fa segles, com un repte, en una antiga inscripció: Gerunda etsi victa, triumphant”; “Girona, encara que vençuda, triomfa. Encara que morta, viu.”

Que em perdonin els lectors si hem espigolat d’un llibre de Narcís-Jordi Aragó, publicat l’any 1982. Aquell gran cronista de la ciutat la resseguia amb la veu dels poetes, i enaltia aquest contrast vida-mort. Com hauria descrit el llarg període de reclusió de la ciutat? I la por per allò desconegut...? Ens va deixar fa uns anys, i en moments com aquest el trobem a faltar!

No: la por i l’angoixa no les podrem oblidar!