Les fulles dels plàtans

Surto al balcó de l’habitació on passo la majoria d’hores del meu confinament. Més que una habitació és un estudi. Hi tinc els llibres, els papers, l’ordinador connectat amb el meu món. Aquí llegeixo i escric i, des que no estic gaire fi, faig unes llargues becaines en uns sillonets comprats fa quaranta anys que han donat un resultat admirable. De vegades soc al llit i ja enyoro el sillonet. Surto al balcó, doncs, i cada cop que ho faig em sorprenc i m’admiro. És molt a principi de primavera. Tot i així, altres anys en aquesta època els plàtans que adornen el carrer, el meu carrer, la Rambla, ja presentaven un aspecte calamitós. Les fulles acabades de sortir havien agafat un color blanc de molt mala salut i es recargolaven com si de debò patissin físicament. Jo ho havia atribuït al fet que els arbres, molt antics, estaven malalts des de l’arrel. Havia proposat a l’Ajuntament canviar-los. Em responien que buscaven un remei per a la malura. A l’estiu, quan les fulles ja agonitzaven del tot, els ruixaven amb un líquid. A l’hivern situaven sota l’arrencada de les branques, unes capsetes de cartró amb forats que no donaven cap resultat visible. Les fulles podem dir que naixien mortes.

Aquest any, tot ha canviat, i per això estic sorprès i admirat. Les fulles creixen sanes, mantenen el color verd, es desenvolupen de manera natural i brillen tant que sembla com si de nit algú les hagi esbandit amb aigua i sabó. Els arbres no estaven malalts sinó afectats per les partícules en suspensió que desprenien els cotxes i els autobusos. I això que el carrer no és de gaire circulació. Les restriccions automobilístiques imposades pel coronavirus que emmalalteix i mata les persones han eixorivit aquests arbres que Napoleó ens va imposar, juntament amb les províncies que ara Pedro Sánchez vol recuperar per fer-nos enfadar. Contemplo el fullam i evoco els plàtans d’alguns camins i jardins de França. El tronc de l’arbre que tinc just al davant, el que se m’apareix quan surto al balcó, té un forat enorme i fosc a la part inferior. La gent hi llença llaunes i papers. Fa uns anys un parell d’artistes conceptuals van escriure al voltant del forat L’origine du monde evocant el quadre de Courbet. He deixat de veure els veïns del davant. Franco, Assumpta, ja vindrà la tardor, ja ens retrobarem abans.

(Una nota. L’estudiosa de l’art Pilar Parcerisas em diu que ella mai no va escriure l’elogi al llibre Pere Casanovas, l’escultor dels altres que li vaig atribuir. Em van informar malament. Diu que molts artistes que hi surten i no s’han vist afavorits s’hi han posat en contacte, incrèduls. Doncs el podria haver escrit perquè el llibre està molt bé i en Pere és una sana i ufanosa persona, molt millor que els insidiosos blancs i rebregats.)