Operació de rescat fallida

La pandèmia del coronavirus s’ha convertit en un dels reptes més descomunals que han hagut d’assumir els poders públics des de fa molts anys. I, en el cas d’Espanya, ha deixat una lliçó molt clara. Quan van maldades, l’Estat no té manies a sacrificar el sistema “més descentralitzat del món” [sic] i a arrabassar una de les principals competències de les autonomies, les de salut. No importa que el ministre del ram sigui un català, ni que el president espanyol hagi estat investit amb els vots d’ERC, ni que el PSOE governi en minoria i en coalició amb la “nova esquerra” de Podem. Pedro Sánchez (i hagués passat el mateix amb qualsevol altre) no ha pogut resistir la temptació d’aprofitar l’instrument de “l’estat d’alarma” per controlar-ho tot, fins al punt de ressuscitar el model antiquat de les províncies; tot plegat, amb l’excusa de demostrar qui és el que veritablement mana. Les trobades virtuals amb els presidents autonòmics han estat la teatralització necessària en aquesta operació. Ni poder territorial, ni coordinació, ni tan sols confiança, i ja ni parlem de cogovernança. En realitat, els presidents autonòmics no han tingut espai per a decidir res. Ni les mesures, ni els terminis, ni l’abast del confinament, ni el procés de reton a la “nova normalitat”. Les reunions dominicals han estat un espai en el qual desfogar-se i poca cosa més. Per acabar-ho d’adobar, la informació que han rebut els presidents autonòmics ha estat un simple resum de la roda de premsa del dia anterior. Una autèntica pantomima. El problema és que aquesta operació de rescat de l’Estat (i de l’exèrcit i la corona, no cal dir-ho) ha anat acompanyada d’una gestió nefasta de la pandèmia, amb una reacció tardana, una imprevisió notable i uns errors de gestió que han situat la xifra de morts per habitant en uns nivells dramàtics si els comparem amb els de la resta d’Europa. L’operació per demostrar que l’Estat és el que mana de veritat ha estat, doncs, un veritable fracàs.