No nacionalista

Quan algú necessita clamar que ell no és nacionalista, fa com el tertulià de 100.000 euros d’ingressos a l’any i xalet a Menorca que diu que això de les classes socials està passat de moda i que ell, en tot cas, vindria a ser més o menys de classe mitjana. Segur?

Com més diners, menys es creu en les classes socials. Sense renunciar, això sí, al Mercedes i a la minyona que repassi el xalet dos cops a la setmana. Passa igual amb els no nacionalistes: com més nació tenen, menys veuen el seu propi nacionalisme. Però no hi renuncien, és clar que no, als beneficis de tenir la nació ben forta i de tenir ben pagades les minyones que la mantenen: la seva Constitució blindada, els seus jutges i militars, les seves lleis de protecció cultural, la seva supremacia lingüística, les seves fronteres, la seva sobirania nacional, indivisible i aliena a ingerències foranes. Però, ep!: no són nacionalistes. Alegres i còmodes ciutadans del món: d’un món articulat a partir d’estats nació que van néixer de guerres, crims i patiments, però ciutadans del món al cap i a la fi.

És una llàstima que no es facin els Jocs de Tòquio aquest estiu perquè hauríem tingut en exemple vibrant del que és el nacionalisme en tota la seva esplendor. Tots els països comptant amb cobdícia i orgull les medalles aconseguides sota la seva bandera: nacionalisme. Ningú no se’n salva, malgrat que ningú vulgui ser-ho. El nacionalisme català existeix, però ha estat sempre diferent dels nacionalismes dels que tenen grans estats al darrere. Més defensiu i cultural que no agressiu i ètnic. A més, ERC va batallar molt als anys noranta per introduir un accent molt civil, molt de revolució francesa, en el nacionalisme català, modernitzant-lo, allunyant-lo d’històries medievals i sentiments naïfs. El fruit és un nacionalisme català molt poc nacionalista que ens va portar de pet a les majories de l’1 d’Octubre. Que ara ERC renunciï a aquest nacionalisme tan cívic, passi. Però caram... d’on es pensen que ve l’1 d’Octubre? O també hi renuncien?