opinió
La crònica (pendent) del que s'acaba
La tranquil·litat i indolència amb què Cuyàs creu que Girona sencera assisteix a la seva depressió és només una aparença, cada dia més falsa
Agraeixo a l'amic Manel Cuyàs que hagi publicat en l'edició de diumenge 6 de juny d'aquest diari l'article titulat La fi del «Girona rai!». Quan, fent de periodista, observava els brots d'això que ell ara retrata amb contundència i clarividència al seu petit assaig sobre la Girona que avui està confrontada a un esdevenidor que ningú –diu ell, en una de les poques inexactituds en què incorre– no gosa o no sap posar damunt la taula, em sorprenia que cap dels meus amics no se n'adonés i ho atribuïa a un error de percepció meu. L'equivocat era jo, i la prova era la rotunditat del suport popular que anava rebent elecció rere elecció la família política dominant, veritable promotora del gironaraisme el qual Cuyàs bescanta. Per això saludo amb entusiasme l'oportunitat de debatre-ho, amb l'esperança que potser esberlarem el meló immaculat que ha estat durant tres dècades l'anàlisi sobre què (i a vegades qui) és Girona i cap a on va. Cuyàs es demana per què ningú de dins no sembla conscient de l'etapa de depressió en la qual hem entrat, i com que en aquest ningú em cita indirectament, em sento convidat no pas a polemitzar sinó a complementar la seva visió de les coses. A reaccionar, per ser fidels amb el verb que ell empra.
Crec que la Girona política d'aquests darrers trenta anys demana un assaig. A Cuyàs, les nevades i la seva transcendència històrica li semblarien una bona excusa per abordar-lo, i no seré jo el qui, nascut justament en plena nevada del 62 –«va ser molt important per al país. Gairebé va començar tot»–, hi tregui la importància que hi confereix. Qui diu la Girona política vol dir, també, la periodística, la cultural, l'acadèmica, la social. Un assaig que expliqui amb més exactitud i sense recança els fonaments i l'expansió d'això que des de fora s'entreveu com un biaix autàrquic en la nostra manera de ser i de fer, que sorprèn generalment l'observador foraster, no sempre de forma agradable. Tanmateix, és una necessitat que els qui encara controlen el relat de la Girona actual no poden satisfer perquè en són alhora causa i efecte, i perquè si bé durant almenys la meitat d'aquest període es podien reivindicar com a actors aliats, més o menys explícitament, per a la transformació radical de la ciutat, en la segona meitat del període el risc de sortir-ne mal parats és massa gran per esperar que n'esdevinguin els cronistes precisos que demana el moment. Potser és un assaig que sobretot podrien fer amb èxit persones que, com en Cuyàs, ens coneixen, ens pateixen i ens estimen alhora, des d'una prudent distància i independència. És, en tot cas, una crònica encara pendent.
No és cert, però, que la decadència del model que Cuyàs identifica amb l'eslògan «Girona rai!» passi inadvertida o silent als ulls de tothom. Li podria transcriure paràgrafs sencers de la meva conferència de fa un any que ho desmentirien, però no em referia només a això. Parlo de nous relators que saben desempallegar-se de l'abraçada àmplia i confortable del poder –abraçada que ha actuat com una veritable inhibidora de la crítica i la discrepància– els quals s'han situat en la distància necessària per exercir el rol que hom espera que juguin en una societat democràtica i lliure. Parlo de gent que ja ha interioritzat la deriva que s'observa des de fora, i que en fa objecte de debat permanent en espais que a vegades no tenen l'altaveu que es mereixerien, perquè a Girona l'accés a l'altaveu és –i això l'amic Cuyàs intueixo que ho sap molt bé– una tasca difícil si pertanys a l'exterior de la galàxia on brillen els reietons-sol entorn dels quals s'ha narrat l'únic relat públic durant tres dècades. Que en els espais convencionals no es debati del TAV en tota la seva extensió, de l'impacte que podria tenir la fugida de Ryanair, de la pèrdua de la Caixa de Girona, de la reculada de l'ús social del català... no vol dir que en espais nous (a internet, però també en el món associatiu independent que feliçment està creixent a la ciutat) no sigui matèria de preocupació i discussió permanents. Que en espais convencionals faci l'efecte que vivim en una mena d'arcàdia feliç no vol dir que la Girona real no s'adoni de la pèrdua d'oportunitats, de la incapacitat dels seus dirigents per situar públicament els debats transcendentals del nostre futur i imaginar propostes trencadores per sortir de la mediocritat que impregna aquest llarg final d'era. La ciutat de quan el «Girona rai» se situava en el seu màxim esplendor tenia amb prou feines tres mil aturats. La d'avui, frega els set mil. Com vol l'amic Cuyàs que això no es noti i no se'n parli diàriament?
Desconstrucció de tòpics
Una altra cosa ben diferent, i que cal que no ens confongui, és que en el retrat públic tot això no emergeixi i prioritzi encara la mateixa manera de veure les coses de sempre, per part dels de sempre i amb els criteris de sempre, amb abundància de focs artificials, absència de crítica i anorreament de tot allò que amenaci l'estatus quo que ha acompanyat i alimentat aquest biaix autàrquic fins al seu paroxisme. Aquesta tranquil·litat i indolència amb què Cuyàs creu que Girona sencera assisteix a la seva depressió és només una aparença, cada dia més falsa i cada dia més necessitada que algú que no siguem només els polítics la desmenteixi rotundament. En aquest objectiu, rebré amb entusiasme totes les mirades lúcides i lliures com la seva que s'apuntin a la desconstrucció civilitzada de tòpics insostenibles, que potser han sostingut molt bé les poltrones dels qui se n'han beneficiat però que ens bloquegen el futur, i ajudin a construir el nou relat de la Girona del canvi. Les espero amb candeletes.