LA GALERIA
Records i lectures
Torno a ‘Camí de sirga’ amb ganes de llegir els nous llibres de Josep Valls, del professor Josep Clara i del periodista Ramon Iglesias
Llegint una piulada del mataroní Joan Safont que lligava l’aniversari de l’alliberament de Mauthausen amb Aleix de Segarra i Madamfransuà, dos dels personatges de Camí de sirga, la magistral novel·la del desaparegut Jesús Moncada, em va venir la necessitat de tornar-la a llegir. És un dels llibres al qual he tornat més vegades i ho faig amb el mateix plaer amb què el vaig descobrir i que m’ha portat a llegir tots els relats i novel·les de l’escriptor de Mequinensa. Camí de sirga va ser un èxit brutal quan va ser publicada, el 1988, i durant un temps semblava obligat haver-la de llegir. Vaig trigar massa. Va guanyar cinc premis i va ser traduïda a una quinzena de llengües. És un dels meus llibres i en tinc diverses edicions malmeses per les moltes lectures perquè m’ho passo molt bé cada cop que hi torno. D’això es tracta. I és que en aquests temps d’incerteses els records, als que ja tenim una certa edat, ens inunden i ens fan pensar en temps passats. Potser per això em tinc promesos Històries de Josep Pla, de Josep Valls i Grau, i Històries de frontera, de Josep Clara Resplandis, de la col·lecció El Caliu de la Memòria d’Editorial Gavarres, i Cròniques des del centre de l’univers, de Ramon Iglesias, editat per Llibres del Segle i del qual ja s’ha publicat la segona edició. Històries d’abans, viscudes per Valls en els últims anys de Josep Pla que espero amb candeletes, encara que algunes ja les conec; històries d’un poble que conec poc però de les quals espero molt per la manera d’escriure que té el periodista de la Ser, i històries de frontera del rigorós historiador de la UdG de les quals espero hores de goig. Ja em ve de gust llegir novel·la negra, però aquestes històries de fets i gent, ben explicades amb els localismes universals que contenen, són les que em venen de gust i em fan tornar a temps passats que, en alguns casos, han estat millors. Per això també m’ha fet trempar la història de la Dama de l’Onyar que estem llegint aquests dies. Des de la trobada per part d’un amic que la va rescatar del llit de l’Onyar, fins al descobriment que havia estat una peça feta per a la Sala del Cel. Hi vaig estar moltes vegades, tot i que no era la meva discoteca, i hi he tornat a recollir algun fill ara que porta noms com Salseo. No hi ha cap descobriment arqueològic en la troballa, però sí una magnífica història per passar temps de confinament. I per recordar.
