Leo

No escriuré sobre el déu del futbol, que admiro, sinó d’un virtuós de la música, Leo López, un paio flipant en tots els sentits que fa dècades que treballa com a road manager, stage manager i backliner de bandes com Love of Lesbian, Dorian i Sidonie. Músic en actiu des que el 2003 va aterrar a Barcelona, Leo ha voltat per tot Europa com a guitarrista. Inquiet, amb discos a la motxilla, ara compagina les bambolines amb una nova moguda musical. Presenta dos singles del seu EP, meravella de la grossa. El primer, Otros diez años en el limbo, en col·laboració amb Dorian, té un missatge clar: de vegades la vida ens supera, no som superherois, fem el que podem amb el que som: “No m’estranya que em miris malament, és tot el que tinc per donar-te.” En el videoclip, Leo és un antiheroi quotidià que va a comprar amb un mallot i mitjons verds, ulleres de ratpenat i guants i capa vermells. Els calçotets negres, per fora, és clar. Tot molt pop, acolorit i realista. Es renta les dents, llegeix la premsa rosa, va en monopatí, passeja el gos i pren xarrups en un bar. Dormim i no podem somniar, víctimes de les obligacions i les rutines que ens fan sentir perduts. En una mà, la guitarra, i a l’altra, el carretó de la compra. El segon, Soy un extraño, parla de sentir-se sol enmig d’una turba de gent. Ser un estrany, un desconegut, et pot fer sentir la solitud o la llibertat més absoluta, sense rumb ni destinació, navegant cap a l’oblit. La cançó hi suma la veu deliciosa de Santi Balmes. Si us el perdeu, sereu uns beneits de categoria.