Els mapes del virus

Si el coronavirus no té fronteres, per què no hem vist per exemple cap mapa de la península Ibèrica amb els focus d’impacte de la pandèmia? Sabem la resposta. Els mapes de la informació i, per tant, els de la representació, són submisament fidels a la partició del mapamundi en estats nacionals. Així s’explica com els infectats d’Andorra han tingut l’honor de figurar al costat dels de la Xina o dels Estats Units. Cartografiar territoris ha estat sempre la primera missió del colonitzador. La colonització del nou virus ja ha trobat els territoris marcats. I la geografia política ha avisat sobre les implicacions polítiques de les geografies imaginàries. La qüestió que suscito aquí és com els centres productors de discurs i de narrativa sobre l’epidèmia han cartografiat l’espai polític d’intervenció i, per tant, de representació.

La gran paradoxa que vivim des del confinament: virus global i polítiques d’intervenció nacionals. ¿Globalització del mal i nacionalització de la resiliència? Això sembla. Ni la poderosa Europa ha abaixat fronteres. A l’Orient i a l’Occident, al nord ric i al sud empobrit, els mapes “sanitaris” han respost a unes lògiques estrictes de reducció nacional i d’empoderament dels Estats constituïts. Hem estat testimonis un cop més de com l’estat fa nació. De com la nacionalització del dolor esdevé l’ariet de la unificació de la nació imaginada per les elits contra la divisió (territorial) i contra la polarització (política). El pànic i el dolor uneixen els nacionals i expulsen els estrangers de les “nostres” fronteres. Les xifres de casos i de víctimes són sempre “nacionals”.

Al regne d’Espanya, la cartografia del virus ha evolucionat. El govern de la cort no ha pogut imposar del tot el seu primer disseny: concentració absoluta del poder polític i policial i adopció de la província del XIX com a unitat d’intervenció. La resistència de les diverses autonomies ha fet modificar lleument el mapa general i aconseguia fins i tot el reconeixement de “regions sanitàries”. I els mitjans d’informació? Els grans mitjans espanyols han fet en aquesta crisi el que solen fer. El govern parla i els mitjans fan d’altaveus lleials. La cort dissenya i les seves teles retallen en pantalla els mapes d’intervenció. Així, el mapa d’Espanya – no el de la península – ha tornat a presidir l’actualitat informativa i a refer plàsticament la unitat de destí malmesa. Els epígons del govern central han omplert hores i hores de programació en tots els canals (de la nació). La informació i les ordres han emanat del centre cap a les perifèries, unificant el relat i la geografia imaginada. Només algun mitjà perifèric ha gosat discrepar. Les ràdios i televisions “autonòmiques” hi han posat el contrapunt.

Però aquí vull rendir homenatge especial a un mitjà, el digital VilaWeb. Per celebrar amb els seus 19.000 subscriptors els (primers) 25 anys i per una altra raó: perquè durant la pandèmia VilaWeb ha estat l’únic que n’ha informat amb un mapa de referència diferent: el dels Països Catalans.