La veritat, primera víctima

Perdó per iniciar l’article amb un tòpic. “La primera víctima quan arriba una guerra és la veritat.” Aquesta frase, atribuïda al senador nord-americà Hiram Johnson l’any 1917, en la Primera Guerra Mundial, ha fet fortuna al llarg dels temps, en guerres o conflictes de qualsevol mena en què s’han esmerçat esforços de comunicació o contracomunicació, el que ara coneixem com a fake news. Vint-i-cinc anys després, en plena Segona Guerra Mundial, Winston Churchill va reblar la frase: “en temps de guerra la veritat es tan preuada que hauria de ser protegida por un guardaespatlles de les mentires”. Podríem parlar de la Xina, de Corea, dels Estats Units, fins i tot de Suècia... però ens centrarem en l’estat en què ens ha tocat viure.

Des del primer moment, el govern del PSOE i Podem va veure en la crisi una oportunitat per saltar-se la Constitució i fer befa de la distribució territorial que proposa, les comunitats autònomes, i recentralitzar al seu gust, amb mesures tan encertades com deixar fora de la compra de material sanitari els responsables que fa desenes d’anys que ho fan, per passar-ho als novells, en això, del Ministeri de Salut. Però, a més, va idear que l’exèrcit tingués un gran protagonisme amb la intenció de generar l’adhesió que podria aconseguir una guerra contra un enemic exterior. Però les adhesions es guanyen, no són inherents als conceptes.

Potser, però, la jugada era més maquiavèl·lica i s’equiparava la lluita contra la pandèmia amb una guerra perquè ja s’assumia que es mentiria, que es diria, per exemple, que només l’estat d’alarma garantia els drets socials, quan el que els garanteix és una legislació específica, com s’ha demostrat amb l’allargament dels ERTO; que hi hauria crèdits ICO per a tothom, i ara resulta que només cobreix uns epígrafs específics dels autònoms, que són del 80% i que el banc pot demanar avals i posar interessos de fins al 5%, també als que els han de demanar per pagar el lloguer o les factures; que el virus no entenia de territoris, per afirmar ara, cofois, que sí, i que per això desescalem per territoris un cop els madrilenys, i segur que algun català, ja havien escampat el virus per la resta de l’Estat... Tot plegat, fruit del joc dels disbarats? O de continuar pensant que els ciutadans són com un ramat de xais que necessiten una guia superior?