Les lletgeses de la civilització

He llegit a La cartoixa de Parma en la traducció al català de Pere Gimferrer publicada a la MOLU amb aquella coberta verdosa: “El llac de Como –pensava– no és pas envoltat, com el llac de Ginebra, de grosses llenques de terra ben descompartides i cultivades d’acord amb els millors mètodes, coses que recorden els diners i l’especulació. Aquí, veig pertot arreu puigs d’alçàries diverses, coberts de bosquets plantats per l’atzar, i que la mà de l’home encara no ha malmès forçant-los a donar renda. Enmig d’aquestes comes de formes admirables, que es precipiten cap el llac fent pendents tan singulars, puc mantenir totes les il·lusions de les descripcions de Tasso i d’Ariosto. Tot és noble i tendre, tot parla d’amor, res no recorda les lletgeses de la civilització.” Qui ho pensa és Gina del Dongo, aleshores la comtessa Piatranera, que, recentment vídua, és convidada pel seu germà al castell de Grialta, a vora el llac de Como, on el conservador marquès del Dongo va començar a “exiliar-s’hi” quan Bonaparte va fundar el 1797 la República Cisalpina, estat satèl·lit de la I República Francesa al nord de la península itàlica.

El marquès del Dongo no suportava el liberal comte Pietranera, amb el qual la seva germana es va casar mentre que ell li havia emparaulat les noces amb “un personatge molt ric i del millor llinatge” que Gina rebia a riallades perquè es posava pólvores, que eren el signe dels conservadors, mentre que qui no se’n posava denotava un tarannà jacobí i a la vegada un esperit jove. Però després de la mort del comte Piatranera, a mans d’algú que va desafiar que havia fet broma del coratge dels soldats de la República Cisalpina, el marquès, que evidentment es posava pólvores i és definit pel narrador com un home que generalment demostrava una avarícia execrable, convida Gina a Grialta perquè no vol que els seus enemics se n’alegrin que la germana hagi de viure amb la pensió miserable que li és destinada. Es així que la bella comtessa, que també n’estava cansada dels seus pretendents amb immenses fortunes, va retornar a Grianta i hi va retrobar, meravellada, els records de la seva joventut en aquell paisatge que, pensa, encara no havia sigut malmès pels diners i l’especulació. Això passava a primers del segle XIX, de manera que la comtessa Pietranera es refereix als camps conreats que “donen renda” com a “lletgeses de la civilització”. Si aixequés el cap dos segles després sabria de veritat del que són capaços els diners i l’especulació. Vora el llac de Como i quasi a tot arreu.