Anarquia escolar

“Allò desproveït de principi director i d’orígens. Situacions en què es dona l’absència d’estat o poder públic, tornant inaplicable el monopoli de la força sobre un territori.” Aquesta definició de la paraula anarquia és la que es podria aplicar al retorn de la normalitat –la nova normalitat, en diuen a l’Estat espanyol– de la comunitat educativa. Després d’estar pràcticament desaparegut durant tota la pandèmia, ahir el conseller d’Educació, Josep Bargalló, va comparèixer per explicar que, de fet, hi haurà anarquia escolar. Anar a escola no serà obligatori, les famílies podran decidir si hi porten la mainada o no, i de continguts educatius, gairebé cap. L’escola serà un lloc on les famílies podran aparcar la mainada per compatibilitzar les seves necessitats laborals. Això si el territori es troba en fase 2, cosa que vol dir que, com a mínim, la demarcació de Barcelona tardarà entre dues i tres setmanes, i això ja planta el calendari escolar a final de curs.

El departament de Bargalló és dels més complicats de gestionar en situació normal. Però l’administració que se n’ha fet durant la pandèmia ha estat de les més erràtiques de tot el govern català i, justament, és de les més indispensables per a la ciutadania amb fills. El conseller, al final, el que ha fet ha estat passar la pilota a la teulada dels centres educatius i de les famílies. Una pilota que és molt més perversa en el cas de l’escola concertada i que, al final, motiva que els professionals educatius en gran part optin per esperar que al mes de setembre la situació sigui més clara i donar per perdut aquest curs.

És veritat que la crisi sanitària va agafar tothom amb els pixats al ventre. Però preveient, com segurament passarà, que la irrupció de la Covid-19 tornarà a fer-se present amb vista al curs vinent, la improvisació hauria de deixar pas a la planificació, la millora tecnològica, la preparació de continguts en línia i a la contractació de més personal. Si no, tornarem a estar igual.