L’esvoranc

Fa quatre dies escrivia en aquest mateix espai (bé, de fet en fa tretze) que tenia la sensació que entre el PSOE i ERC s’estava obrint una esquerda. I que les deslleialtats (per dir-ho amablement) dels socialistes amb els seus socis republicans (gràcies als quals Sánchez va ser investit president) caminaven pel pedregar. Doncs mirin. A hores d’ara em sembla que em vaig equivocar: no era una esquerda, és tot un esvoranc, un forat immens. O a mi m’ho sembla. Ahir mateix, el ministre Ábalos, que és un dels membres de la mesa de negociació entre els governs català i espanyol i que el mes de febrer passat, durant la primera reunió, s’havia assegut somrient amb els membres de la part catalana, ahir mateix, deia, va qüestionar el paper dels republicans. “Jo no sé si dir-los socis... Van facilitar la investidura, sí..., però es van abstenir..., no van pas votar que sí”, va dir en una entrevista a Onda Cero. Aviat diran que no els coneixen de res, a aquests republicans. Més enllà del mal tràngol que això està fent passar a ERC, el cert és que aquest bany de realitat és incòmode. No només perquè dinamita “l’esperit de la investidura”, que deia Rufián, sinó perquè no presagia res de bo. Recorden quan després de les eleccions del 28-A de l’any passat molts presagiàvem un pacte entre el PSOE i el Ciudadanos de Rivera i ens vam equivocar? Van preferir repetir les eleccions el 10-N, i ara al pacte PSOE-Podemos s’hi afegeix Cs. Geometria variable? Ja en parlarem. No presagia res de bo aquest acord; no presagien res de bo els silencis dels comuns i d’Iglesias, i tampoc no presagia res de bo veure l’actitud d’una dreta dretíssima cada cop més desbocada. Sánchez no només ha aconseguit incomodar tots els seus socis d’investidura (malgrat els vots i els acords, dimecres els discursos del PNB, Bildu, BNG... no eren pas precisament amables amb ell), sinó que ha desfermat aquella dreta amb cara de hiena que ahir ja tornava a acusar Sánchez de proetarra. Aquesta dreta és l’alternativa? Mare de Déu. Potser que fem via. Perquè em fa l’efecte que si marxem serà tot molt complicat, certament. Però si ens quedem també.