Polseguera laboral

Quan escampi la polseguera aixecada per l’embolic de la reforma laboral interruptus, la polèmica es desinflarà i tots plegats veurem amb més claredat que poc ens hauria d’estranyar que una força basca d’esquerres pacti la recuperació de drets dels treballadors amb un govern de coalició també d’esquerres i que, al cim, ja portava la mesura al seu programa electoral. La gestió informativa d’aquest episodi no es pot qualificar precisament de brillant, però la turpitud dels negociadors de Sánchez no supera pas la ferocitat amb què la dreta espanyola s’ha afanyat a treure’n profit partidista. Tenir els diputats del PP de companys de viatge de la recuperació social i econòmica és com fer-se acomboiar per una llopada que et rosegarà els turmells cada vegada que ensopeguis. Són ells que el 2012 van xipollejar a les brases de la crisi econòmica per carbonitzar-hi en Zapatero, els qui van estrenar aquella legislatura amb la polèmica reforma laboral que ara està en qüestió. Una reforma, recordem-ho, que va abaratir dràsticament les indemnitzacions per acomiadament i va incentivar la contractació temporal. El resultat ja el sabem de sobres: regressió dels drets i precarització massiva dels llocs de treball, sobretot entre els joves. Derogar una llei emparada per les fracassades polítiques de l’austeritat que va imposar la Comissió Europea no hauria de ser només una proposta electoral sinó gairebé una obligació moral. La patronal tampoc ha perdut temps a l’hora d’ensenyar les dents. És lògic, passar de pagar els acomiadaments amb quaranta-cinc dies per any treballat a pagar-ne només vint és massa llaminer per renunciar-hi amb docilitat. Uns i altres picaran de peus per alimentar la polseguera, però no és tan fàcil cegar els ulls als ciutadans amb bona memòria. Aquests que tant pateixen ara per la reforma de la llei que van perpetrar són els mateixos que el 1997, sota la presidència de l’Aznar, van aprovar la llei que obria les portes a la privatització de la sanitat.