opinió
L'obra pública romana a l'escola
Ens hauríem d'apropar al que l'enginyeria ens ofereix. Segur que els nostres alumnes agrairan el rigor científic i la nostra familiarització amb el funcionament estructural de les construccions
Quan la societat demana als nostres alumnes de primària i secundària esforç, rigor, competència... es pensa que estan en un procés lent, com gairebé tot en l'educació, que culminarà quan arribin a uns estudis superiors, on el mètode científic serà la base de la seva activitat intel·lectual. Tanmateix, quan ens apropem a certs àmbits de la investigació universitària, que haurien de ser referent per al professorat d'etapes inferiors, la realitat resulta ben diferent.
En l'estudi de les vies romanes, per posar un exemple, s'han escrit milers de pàgines en tesis doctorals sense haver fet ni un sol tall en el terreny. Quan es treballa així, és fàcil confondre les hipòtesis amb les dades comprovades i atorgar, sense cap base científica, un origen romà a qualsevol construcció. Tant se val si és un pont, un aqüeducte, una torre o un camí. Amb poc rubor es continua argumentant l'origen romà de camins com el de Capsacosta, a la Garrotxa, o el de Parpers, a Argentona. És l'avantatge dels tòpics que, sense fonamentar-ne les afirmacions, es converteixen en certs a base de repetir-los. No es considera que els forts pendents d'aquests camins han estat més apropiats per a les mules que per al trànsit rodat de les mercaderies romanes.
La historiografia porta dècades fent raonaments que encara parteixen de concepcions errònies del segle XVII i de Menéndez Pidal. Aquests plantejaments han anat passant d'historiador a historiador i s'han continuat qualificant com a romans multitud de camins antics només pel fet d'estar empedrats. El preocupant és que mentre es continuen buscant les lloses, s'han destruït nombrosos trams que sí que tenien un origen romà, però que ningú no sabia interpretar. En altres casos, camins ben catalogats són destrossats a les seves capes intermèdies i superiors per empreses privades d'arqueologia, poc o gens formades en la matèria, que en la seva recerca de les pedres ignoren que aquestes es troben en la base de l'estructura, suportant les càrregues, i no a la superfície de rodament.
Centenars d'escoles i instituts programen visites a aqüeductes que són catalogats com a romans pels seus professors. Es donen grans explicacions davant dels arcs, com els de Pineda de Mar o els de Sant Jaume dels Domenys, sense qüestionar-se que per la seva deficient tècnica constructiva és difícil situar-los més enllà de la baixa edat mitjana. O davant d'altres, com els del carrer Duran i Bas i els que trenquen la muralla per la Casa de l'Ardiaca, a Barcelona, que sense cap indici de factura romana, es cataloguen com a tals en promocions i rutes turístiques per la ciutat. I en canvi són pocs els que s'apropen a Constantí, on es troba una privilegiada mostra d'un aqüeducte que permet comparar diferents tècniques i qualitats constructives: des d'uns arcs, timpans i intradós d'indubtable origen romà a altres estructures medievals i modernes.
Es desconeix sovint que l'element més important per escollir l'emplaçament d'una colònia ex-novo, com va ser Barcino, fos la facilitat d'accés a una aigua abundant de qualitat. Sens dubte, la proximitat de les nombroses fonts de Collserola complia aquesta comesa. I és racional pensar que la ciutat va tenir més d'un aqüeducte per subministrar aigua a les seves fonts, a les termes i a la població. Des del castellum aquae es distribuïa a les aixetes de les cases, segurament per les canonades de plom, previ pagament del cànon.
Ara bé, que els aqüeductes es construïssin necessàriament sobre arcades forma part d'un altre debat. De fet, a l'Imperi són poques les ciutats que les van implantar. L'efectivitat tècnica de la conducció s'aconseguia generalment mitjançant canalitzacions subterrànies, amb pendents inapreciables i utilitzant sifons a pressió per salvar els desnivells. Es procurava mantenir la qualitat, la frescor i la inalterabilitat de l'aigua per evidents raons sanitàries. Però no és absurd considerar la hipòtesi que Barcino, com la ciutat medieval, també tingués els seus arcs. Una cosa diferent és acceptar, com normalment s'argumenta, que un dels aqüeductes romans recollís l'aigua per beure del Besòs. Si això fos així, per què ciutats com Lió o Arles van captar l'aigua a més de cinquanta quilòmetres quan el cabalós Roina pràcticament creuava els seus carrers?
Des de fa una dècada aproximadament està prenent consistència, especialment a França i a Anglaterra, un corrent científic que està obrint noves línies d'interpretació en l'anàlisi tècnica i estructural de l'obra pública romana. Línies d'interpretació que estan comportant que enginyers, com Isaac Moreno o Manuel Durán, hagin identificat amb precisió les tècniques constructives que reiteradament utilitzava l'enginyeria romana a partir d'una intensa investigació de les seves estructures.
Podem, des de les ciències socials, no fer cas a aquests nous plantejaments? Ens conformem a assistir als congressos per incrementar l'autocomplaença col·lectiva, sense molestar ningú per no comprometre la nostra nòmina i anar repetint els mateixos arguments que ja va anunciar la historiografia catalana a començaments del segle XX? És això científic? Ens hauríem d'apropar al que l'enginyeria ens ofereix. Segur que els nostres alumnes agrairan el rigor científic i la nostra familiarització amb el funcionament estructural de les construccions. Posar nombres a les lletres i compartir en equips multidisciplinaris les investigacions, farà més coherent la nostra tasca.