Sentits

Diuen que els ulls són el reflex de l’ànima. Doncs ara, amb l’obligació d’anar amb mascareta, els ulls són l’única part de nosaltres que molts poden veure. Inconscientment, sota la capa tèxtil que ens tapa més de mitja cara esbossem un somriure sense pensar que el veí, amic o ciutadà no podrà percebre aquell gest comunicatiu. Segur que a molts dels lectors algun cop els deuen haver dit que riuen amb els ulls. Doncs aquests tindran la sort de comunicar només amb una llambregada, més que no pas la majoria de la humanitat actual. Les mascaretes donen joc també per a la moda. Alguns porten les escèptiques màscares blanques o verdes de farmàcia i sanitaris, altres han apostat per buscar-ne d’elements divertits, siguin motos, trossos de síndria o estrelles amb fons rosa. Fins i tot, en el confinament alguns ens vam mig emocionar per la compra d’una mascareta amb estil, només explicable per la pesantor del que suposava estar a casa i només sentir a parlar de malalties, víctimes mortals i perills de tot tipus. Les persones que necessiten poder llegir els llavis han hagut de recordar les seves necessitats perquè almenys els seus familiars i amics puguin portar un model tipus pantalla de soldador per seguir comunicant-se amb els seus de manera habitual. Ara que les temperatures han anat a l’alça, hem pogut comprovar també com costa mantenir la màscara posada amb tanta calor, tot i ser conscients que haurem de passar la canícula amb aquest element incorporat ja al nostre vestuari, sigui quin sigui i fins que no hi hagi vacuna o tractament que eviti la transmissió del virus de manera eficaç. Les marques cares també en fan amb elements exclusius perquè, fins i tot, amb aquest elements es pot marcar una diferència de classes. Els ulls tornen a agafar protagonisme i ens permet tornar a pensar en la importància que té la visió. Amb ells haurem vist la nostra parella i ens n’haurem enamorat, amb ells haurem vist com el nostre fill o filla treia el caparró per ingressar en aquest món, o si volem parlar de qüestions més fútils, haurem vist marcar el gol de la victòria al nostre equip en una final importantíssima que valia una copa. Els sentits aquests dies prenen més força. Centenars i milers han maleït que el virus no els hagi permès estrènyer la mà al pare, la mare o els avis en el seu últim sospir. Tancats a casa, sentir i veure els familiars ens ha alleujat l’ànima, o poder cantar per via telemàtica l’aniversari feliç a algú que, de moment, no podies abraçar. Això passarà i podrem tornar a veure, sentir la veu propera o abraçar i acaronar-nos. Quan ho puguem recuperar, que no ho tornem a perdre.