Sentiments davant la monarquia

Durant el primer mandat de Zapatero com a president del govern espanyol, l’any 2006, Alfredo Pérez Rubalcaba, aleshores ministre de l’Interior, va donar un càrrec de confiança a Diego Pérez de los Cobos, que havia passat una temporada a l’ambaixada espanyola a Quito després de ser absolt d’una acusació de tortura (a Kepa Erra, detingut per la seva relació amb el comando Biscaia) en un cas pel qual van ser condemnats tres guàrdia civils. Eren els temps, als passats anys vuitanta i noranta, en què els governs successius de Felipe González continuaven la guerra bruta en contra d’ETA i de tot el que volien vincular-hi. El PSOE, a més de fer servir les clavegueres de l’Estat, va mantenir en l’aparell judicial, funcional, policial i militar els alts càrrecs heretats del franquisme, i així van assegurar que aquests fossin rellevats pels seus fills. Per no despertar el franquisme, que diuen, van conservar-lo a dins. I és així que, més o menys disfressat, van perpetuar-lo i fins se n’han aprofitat quan els ha convingut. Passa que, a vegades, això els explota a la cara i procedeixen a destitucions, com ara la del coronel Pérez de los Cobos, que la ultradreta (tota la dreta espanyola ho és) denuncien, amb el seu cinisme, com un atemptat a la democràcia.

El PSOE, de fet, va empassar-se la restauració de la monarquia que va convertir el màxim hereu del franquisme, Juan Carlos de Borbón, en el cap de l’Estat espanyol. A partir d’aquí, ha anat consentint i donant suport a aquesta monarquia amb les seves corrupteles. Diuen que perseveren altres monarquies respectables, però em costa d’entendre que segueixin havent-hi reis i reines: una figura eliminable, sense que s’hagi d’entendre que proposi execucions a la manera de la Revolució Francesa. Llegint sobre Stendhal, a propòsit de La cartoixa de Parma, he trobat una referència a La vida de Henry Brulard que dona compte que va ser antimonàrquic des de petit. En aquesta autobiografia d’Henry Beyle, utilitzant un altre nom, s’explica que el seu pare (Chérubyn Beyle, terratinent i advocat de Grenoble) no es creia que els “monstres” revolucionaris poguessin atrevir-se a executar Lluís XIV. Ell, que només tenia deu anys, ho volia secretament, ni que fos per oposició al pare i a tots els capellans de la família. Quan va saber-se que Lluís XIV havia sigut executat, així va sentir-se el futur Stendhal: “Em va posseir un dels moviments d’alegria més vius que he experimentat en la vida; el lector pensarà potser que soc cruel, però així era als deu anys i així soc als cinquanta-dos.”