Danys col·laterals

El coronavirus, que s’ha apoderat pràcticament de tot el planeta, ha portat un munt de dolor, angoixa i mort. Més de cinc milions d’infectats i milers i milers de morts, i el que pot venir. Aquesta pandèmia ha trasbalsat la vida, les relacions entre persones i ha omplert de dolor, angoixa i grans temors del que pot venir, especialment en l’aspecte social i econòmic. Molts temen que aquest desastre mundial el paguin els mateixos de sempre, els més pobres. Si els governs no són capaços d’equilibrar les grans diferències socials i atendre les necessitats més bàsiques de la població, no mereixen ser els nostres representants i, per tant, haurien de dimitir. Però no ens avancem; tant de bo els temors no es compleixin i puguem sortir de la crisi més humans, més solidaris, més lliures i més compromesos amb un món més just i igualitari.

A casa nostra, a més, el coronavirus provoca molts danys col·laterals. Només en ressenyaré uns quants:

1. L’oblit dels presos i exiliats polítics. Durant aquests mesos d’estat d’alarma, pràcticament no s’ha parlat dels presos i dels exiliats. Abans d’aquest estat d’alarma, podien sortir a treballar o fer serveis assistencials. Tot es va parar. Nosaltres, tancats a casa, però ells altra vegada a la presó i sense poder sortir per a res. Els jutges han impedit que poguessin passar aquest temps confinats a casa seva. Les institucions internacionals ho demanaven, però res. La justícia espanyola, tan venjativa ella, no ho ha permès, amb el perill que això suposa per a la salut i la vida dels presos. Senzillament, és una nova vergonya d’aquest Tribunal Suprem.

2. Les lluites obertes, o soterrades, dins l’independentisme. En el primer moment del confinament, semblava que el virus serviria per unir forces dins l’independentisme. Però no. Tot va ser un pur miratge. JxCat i ERC, al Congrés dels Diputats no es coordinen ni pràcticament es parlen. Cadascú va a les seves. Difícilment voten res junts. A casa nostra, les relacions JxCat i ERC són molt efímeres. Si poden, es fan la traveta en qüestions superficials, però que serveixen per alimentar el rebuig mutu. De fet, està passant el mateix que ara fa un any en la constitució dels ajuntaments, diputacions i consells comarcals. Senzillament, no se suporten.

3. Les conferències i rodes de premsa dels nostres polítics. És absolutament incomprensible com, tant a Madrid com a Catalunya, els polítics ens hagin martiritzat amb conferències i conferències i rodes de premsa interminables, avorrides, superficials i contradictòries. De què han servit i de què serveixen? Ningú no ho sap. Que parlin els tècnics i responsables polítics de Salut, molt bé. Tots els altres hi sobren. Ja no parlem dels militars, polítics i guàrdies civils.

4. Televisions i tertúlies. És molt dur de suportar que totes les televisions, totes, es passin quasi tota la programació parlant del coronavirus, informatius, sovint contradictoris i desconcertants, així com les moltíssimes explicacions del que es pot i no es pot fer, segons la fase de desconfinament. Allò, però, que omple tots els vasos de la paciència són les tertúlies de periodistes parlant i opinant de la Covid, especialment en el programa de l’Helena Garcia Melero. Si us plau, una mica més de consideració.