El talent i els diners

“Si no sabemos para qué estamos aquí, es que no servimos para nada.” Encara que sembli mentida, aquestes paraules les va dir en to enutjat Patxi López, president de la comissió de Reconstrucció del Congrés, als diputats que en formen part. Ja vaig dir en un altre article anterior que aquesta comissió, com totes les que s’hi han fet, no servirà per a res. I és que, clarament, no saben ni per què estan allà, ni quina responsabilitat tenen. És a dir: no serveixen per a res, tal com els va dir Patxi, i potser ja és l’hora de parlar tots clar i dir les coses pel seu nom, perquè ells no s’hi juguen el seu futur, ni el seu sou, però sí que juguen amb el futur de moltíssimes persones de moltíssimes empreses i els efectes de la seva incapacitat, ens poden durar generacions. Avui restar callats i contemporitzar per quedar bé és un pecat greu d’omissió que no hauríem d’estar disposats a cometre.

Amb la situació que tenim ens és urgent actuar i obrir nous camins i modernitzar-nos, i em temo que aquesta necessitat sigui massa exigent per al talent que tenim en els llocs clau.

Quan Enric Prat de la Riba va agafar la presidència de la Mancomunitat de Catalunya, va detectar quins eren els punt clau per refer el país, i discretament es va reunir amb els millors caps de brot de cadascuna de les àrees que va ressaltar com a clau i a tots els demanava que presentessin un pla per millorar-les. Com que no hi havia diners, a tots els demanava que la seva proposta fos la millor però molt ajustada en el pressupost. No ho va demanar a cap polític, va cercar en el millor talent que teníem. I avui encara quan parlem de la Mancomunitat ens sembla impossible el que van ser capaços de fer en tan poc temps, i amb els recursos escassos que tenien, però encara continuem vivint de la seva obra. Observin que el primer que va fer Prat de la Riba va ser seleccionar el millor talent perquè sabia que el talent és molt més important que els diners.

Ara que caldrà reconstruir moltes coses i crear-ne de noves que seran imprescindibles per al futur, el pitjor que ens pot passar és que tinguem diners i no tinguem talent. De fet, durant molts anys Espanya ha rebut de la UE centenars de milers de milions d’euros d’ajuts i, en no haver-hi talent, van aparèixer els mediocres oportunistes, i ens hem trobat que han estat incapaços de situar el país entre els millors i, a més, ens han situat entre els més endeutats.

Aquesta setmana hem tingut dues mostres de com és Espanya i del difícil que serà, si es vol fer, reformar-la profundament. Enagas ha situat en el seu consell d’administració tres nous consellers, dos dels quals exministres sense cap preparació: José Montilla i Pepe Blanco. Que dues persones amb el seu currículum hagin arribat a ser ministres, un d’Indústria i l’altre de Foment, reafirma la importància que es dona al talent. Ens enganyaríem si relacionéssim el seu talent per la nòmina que tindran; 160.000 euros a l’any, targeta crèdit vip i dietes, per deu reunions a l’any. Enagas, com la majoria de cotitzades a l’Íbex 35, s’ha convertit en allò que es diu popularment: un refugi de patums. I perquè vegin que tot està corromput, la CNMV, que hauria de controlar aquest escàndols, ho veu normal i ho beneeix.

La segona mostra ha estat la notícia de la marxa de Nissan. De cop s’ha desfermat una tempesta política d’acusacions per quedar bé, davant la magnitud d’aquesta tragèdia. Primer va ser Janet Sanz, que va reclamar que no tornessin a obrir ni Nissan ni Seat. Ella, com per desgràcia molta gent, veu en les empreses i en l’activitat econòmica una anomalia o un càncer perquè exploten els obrers i contaminen. I, un cop la notícia es va confirmar, van aparèixer els que sempre tenen solucions fàcils en tot allò que és tremendament difícil: nacionalitzar o expropiar. El diputat Gabriel Rufián, fent d’estadista, en una piulada referint-se a Nissan demanava: “Nacionalització o expropiació i cedir-ho als treballadors en règim de cooperativa” (ho he traduït del castellà perquè Rufián sempre piula en espanyol). Jéssica Albiach, demanant el boicot a Nissan... Sincerament, amb tot aquest talent, com més aviat ens controli la UE, millor; perquè això no ho arreglaran pas els diners.