Danys col·laterals

Expliquen que quan la crisi del coronavirus afluixi i ens doni un respir –o desaparegui o sigui substituïda per un altre nom víric– serà, diuen, el moment de repassar, analitzar i, si cal, demanar responsabilitats del que ha passat. El focus, però, el posen en el coronavirus i en la xifra terrible de morts que ha provocat la malaltia de la Covid-19, sense descartar la crisi econòmica i social que encara no encertem a dimensionar. Però temo molt que caldrà obrir el focus i que l’anàlisi haurà de tenir en compte els danys col·laterals que l’epidèmia ha causat en moltes famílies que, tanmateix, no s’han contagiat directament pel coronavirus. Em refereixo a les conseqüències que en moltes famílies ha ocasionat el confinament de les persones de més edat i d’adolescents amb trastorns que de la nit al dia han vist interrompuda l’activitat diària. Avis que, de cop, han deixat de caminar i relacionar-se i que, com a conseqüència, han patit un deteriorament físic accelerat; persones, algunes amb malalties mentals, que un dia es veuen obligades a deixar de rebre visites dels familiars per evitar contagis i perden la petita àncora que els subjectava a aquest món; joves amb trastorns, com ara l’autisme, als quals el confinament ha proporcionat el regal enverinat d’un niu aparentment segur que un altre cop estaran obligats a trencar. L’epidèmia deixa rastre i no té cap efecte positiu, tret que en busquem com a consol davant el desastre.