Negres als Estats Units

Als Estats Units ser policia és una professió d’alt risc, tenint en compte el percentatge de població potencialment armada, però això no és res comparat amb la temeritat de ser negre i topar-se amb un agent uniformat estant en possessió d’un bitllet que probablement t’hagis dut a la butxaca ignorant que és fals. Si el cas Floyd és el que passa a plena llum del dia en una ciutat com Minneapolis, molt més progressista que altres racons de l’Amèrica profunda i supremacista, fa feredat imaginar què deu passar sota la catifa nocturna i suburbial on els abusos poden ser sistemàtics, anònims i impunes.

El que hi passa ho constaten tossudament les estadístiques, que –encara que no li agradi al president Trump– no les elaboren pas ni els saquejadors ni els antifeixistes. Un ciutadà negre té el doble de possibilitats que un blanc que la policia l’aturi mentre condueix i quatre vegades més que li registrin el cotxe. El més curiós és que les mateixes estadístiques avisen que els registres solen donar més resultats en conductors blancs. Si aquest interès el traslladem a les presons i al sinistre corredor de la mort –no és cap novetat perquè s’ha dit i escrit infinitat de vegades–, la balança de la injustícia es torna a decantar cap al mateix costat. Que un negre aconseguís arribar a presidir un país amb un racisme estructural tan arrelat continua sent un misteri només comparable al fet que hagi assolit la mateixa fita un perillós bocamoll de gallet fàcil i tuits incendiaris.

La magnífica i torbadora pel·lícula Joker acabava amb el mateix esclat d’ira i indignació que el cas Floyd ha desfermat als carrers de les principals ciutats nord-americanes i expandia una proclama que connecta dramàticament aquella ficció cinematogràfica amb la realitat actual: no hi ha res més imprevisible que una persona socialment condemnada per acció o omissió a no tenir absolutament res a perdre en aquesta vida.