Benvinguts, barcelonins!

Els barcelonins arribaven just acabades les classes, pels volts de Sant Joan. La canalla del poble ja els esperàvem, delerosos d’engrandir la colla amb la perspectiva d’un estiu sencer per endavant de piscina municipal, cabanes als arbres, bicicletes, genolls esgarrinxats i descobertes de tot tipus en dies llarguíssim, mentre corríem plegats pels camps i camins sense vigilància parental permanent. Ens cridàvem els uns als altres: “Ei, ta mare que aneu a dinar!” Famolenques, llençàvem la bicicleta a qualsevol racó, menjàvem i ja hi tornàvem a ser. Una llibertat infantil avui ja desapareguda, excepte en els pobles més petits.

Durant tres mesos, els barcelonins tornaven a la vida les cases heretades de l’emigració rural de la postguerra, que no és cap novetat al país des de fa segles. Turisme d’estiu de segona residència que ha sobreviscut malament als vols barats i s’ha reconvertit a estades més curtes i amb moltes cases tancades. Aquest confinament molts han somiat refugiar-se a la segona residència. D’altres s’hi han escapat, egoistament i tot i important-los ben poc la salut de veïns i familiars. No és un fenomen exclusiu del nostre país: a la regió de París fins a un milió van marxar a fer teletreball a la segona residència.

Aquest estiu, els turismes rurals i les segones residències estaran plenes més enllà dels quinze dies habituals. A la Catalunya rural són força els estan preocupats per l’arribada dels barcelonins, temorosos del virus. És del turisme que viu la majoria del país, començant per la ciutat de Barcelona i acabant pel Pirineu i les comarques gironines. Hem convertit un país sencer en una destinació. La transformació d’aquest model de parc temàtic, suburbial i de monocultiu econòmic, ens enriquiria a tots, però no s’albira a l’horitzó. Barcelonins, torneu a obrir les cases tot l’estiu. Porteu la canalla, que els pobles cada cop són més buits i envellits. Ja se sap que turisme és un negoci rural de temporada.