Personatges empresonats

Hi ha actors i actrius lligats a un personatge, almenys per a unes generacions. En saber de la mort de Pepe Martín, jo també l’he recordat com el comte de Montecristo d’una sèrie de TVE del 1969. Totes les necrològiques ho han fet present, però també que, estudiant dret internacional a París, va iniciar-se com a actor a través del Teatre Nacional Popular, que suposo que és el fundat pel cèlebre Jean Vilar, sense que, però, se’n faci referència. O era un altre TNP? El cas és que també he recordat que el vaig veure un cop al teatre, a primers dels anys vuitanta, al Regina de Barcelona, encarnant el fantasiós Molina, homosexual condemnat per corrupció de menors que, a El beso de la mujer araña, comparteix cel·la amb el presoner polític Valentín Arregui (Ovidi Montllor) i va duent-lo cap al seu món (cosa que també passa a la inversa) explicant-li pel·lícules.

A part d’aquesta adaptació teatral de la novel·la de Manuel Puig, Pepe Martín va participar en molts altres muntatges escènics, sobretot a Madrid, on va instal·lar-se aquest actor d’origen barcelonès. Amb tot, va continuar essent el comte de Montecristo d’aquella adaptació televisiva de la narració d’Alexandre Dumas que, com les altres produïdes dins del programa de TVE Novela emès de dilluns a divendres cap a les 8 del vespre, no circulava com ho fan les sèries televisives des de fa temps: la seva emissió, en tot cas, potser es duplicava en una reposició i prou. Em consta que aquestes sèries novel·lesques, com també les versions d’obres teatrals del programa Estudio 1, formen part de l’arxiu de TVE i estan penjades a internet, però no se m’acut revisar-les. No crec que m’equivoqui suposant-les polsoses i arnades. Tanmateix, com li passa a altra gent de la meva generació, no n’he oblidat unes quantes, com si aquella televisió de cap a finals del franquisme, tot i la seva misèria i estupidesa, hagués contribuït a iniciar-nos en les grans novel·les. M’adono amb sorpresa que només tenia set anys quan vaig veure El comte de Montecristo. I després, perquè no s’estaven de res, Els tres mosqueters, La pequeña Dorrit, Crim i càstig, Els miserables, entre altres. No van fer, però, La cartoixa de Parma, que comença en l’època napoleònica. Ho dic pensant que Edmond Dantès és acusat d’agent napoleònic per haver recollit una carta de Bonaparte desterrat a Elba. Un malentès, una conxorxa i un home influent, que vol protegir el seu pare, el duen a la presó, d’on s’escaparà sabent on pot trobar una fortuna per convertir-se en el venjatiu comte de Montecristo. Dantès i Molina, dos empresonats.