La trucada

Anys enrere, quan El Punt va comprar l’Avui i me n’hi vaig anar de director, no vaig trigar gaire a adonar-me (si més no, aquesta va ser la meva sensació) que El Punt era més republicà que l’Avui. Potser ho eren igual i simplement El Punt ho expressava més desacomplexadament, però en aquell moment a mi em va semblar que l’Avui, i probablement molts dels seus lectors, continuaven confiant encara en el paper que un dia podria acabar jugant la monarquia espanyola en favor de Catalunya. Potser jo també. D’això, en fa més de deu anys. En vaig parlar en privat en alguna ocasió amb l’expresident Pujol (noranta anys i un dia i amb el cap molt clar, quina enveja). El recordo fent voltes en una taula mentre feia càbales sobre el paper que un dia podria jugar el rei. Jo no hi creia del tot, i de tant en tant deixava anar en els meus articles d’A la 3, heretats de l’Avui, el meu desencís amb la monarquia. Recordo –i segur que ho recordarà la secretària, la Sílvia– que cada escrit contrari a la reialesa generava unes quantes trucades a centraleta, però sobretot la trucada d’una senyora que indignada, indignadíssima, amenaçava de donar-se de baixa. No fallava mai. “Ja ho sé, que vostès són més independentistes i més republicans que no ho era l’Avui. Els agraeixo haver-lo salvat, i accepto que siguin independentistes, però el rei no el toquin, si us plau”, deia en cada ocasió. No era cap amenaça. Era un prec. Vaig aguantar converses esveradíssimes amb aquesta senyora. I la Sílvia i la Montse, que era a centraleta, moltes més. I em sembla que inconscientment en alguna ocasió vaig optar per no escriure segons què per no haver de passar després estona al telèfon. Han passat deu anys. El Punt i l’Avui són El Punt Avui (i una gran família) i ara del rei ja en parlen tots els diaris, i els que no ho fan és per amagar allò que no es pot amagar. La senyora, que sé que continua llegint-nos, fa temps que no truca. No crec que ara sigui republicana, però tinc molts de dubtes que continuï essent monàrquica. L’entenc. Ha de costar molt, moltíssim, defensar la monarquia veient què fan els seus monarques. Li deu fer fins i tot vergonya. Em sap greu. Per la senyora, és clar.