Penediments

Contra pronòstic, a les eleccions del 2016, Donald Trump va aconseguir un èxit sensacional: va derrotar la política més ben preparada dels EUA, la ministra d’exteriors d’Obama, l’esposa pacient del president Clinton, l’home que va deixar el seu llegat estampat al vestit blau d’una becària. Hillary Clinton estava destinada a ser la primera dona presidenta de la primera potència mundial. Aquella dona blanca, formada i feminista, va topar contra un home blanc, ignorant i patèticament masclista. El resultat a favor de Trump el va sentenciar el suport d’una gran majoria d’americans de raça blanca i pocs estudis. El votaven perquè no el veien com un polític, només com un milionari que els donava la raó en els seus terrors més primitius i els receptava supremacisme de raça i orgull nacional. Ara, passats quatre anys de bufonades del xitxarel·lo egòlatra, ja no poden veure el resident a la Casa Blanca com algú aliè a la política i les enquestes comencen a insinuar el seu declivi. De fa un temps, s’han organitzat unes campanyes basades en el testimoni de votants de Trump que ara confessen públicament, mig avergonyits, que es penedeixen d’haver-ho fet. Si els nostres partits d’aquí tinguessin una cosa semblant tothom s’hi lleparia els dits: Em penedeixo d’haver votat l’Iceta. Ja t’ho deia jo!, clamarien molts, enfervorits. Em penedeixo d’haver votat la Colau. Ja era hora!, se sentiria en molts llocs. No votaré més els botiflers d’Esquerra. Ara te n’adones!, cridarien els purs. En Puigdemont, mai més! Per fi ho has entès!, exclamarien molts, reconfortats. I etcètera. Res no animaria més les bases dels partits que poder contemplar aquestes confessions de penediment públiques. I en Trump, com s’ho prendrà tot això? Si acaba perdent les properes eleccions, estic segur que ho veurà com aquell actor americà que va confessar: “Si de tots aquests meus anys als escenaris hi ha una cosa que m’ha deixat recança, una cosa de la qual em penedeixo, és de no haver pogut seure entre el públic i veure’m actuar.”