“Un plantejament anticapitalista ja no és un desig; és una necessitat”

Sempre he cregut que la vida és política, però n’hi ha una que és mes visible i d’altres que estan més amagades. Què us he de dir a les dones, que bona part de la vostra vida és política i està ben amagada sota el patriarcat. Tot el que faig té un contingut polític. Ara bé, la política institucional no la trobo gens a faltar, és poc enriquidora.

Estic convençut del que vaig defensar. Des de la meva perspectiva, no haver fet president Artur Mas va ser positiu per a la CUP i per al país i, d’altra banda, vistes ara les mancances en sanitat ens adonem que si llavors haguéssim reaccionat a temps amb el que implicava tenir una sanitat infradotada per mantenir una societat saludable, potser la gent no hauria estat tan crítica amb el que defensàvem, que era la fi de les retallades i tornar a la despesa d’abans del 2010.

Per mi, en política, també si és institucional, hi ha dues premisses fonamentals: parlar clar i complir el que es diu. Cal una força política que tingui capacitat d’estar al Parlament però que, sobretot, sigui coherent amb el missatge que expressa, i si és anticapitalista i aposta per una transformació profunda de la realitat, doncs s’ha d’explicar. Ara hi ha molts moviments (ecologisme, feminisme, lluita per l’habitatge) que es plantegen que és necessari mantenir aquesta tensió transformadora en la societat i si s’arriba a la política institucional aquesta tensió s’hi ha de poder reflectir amb un missatge coherent. És el que s’ha de demanar a un projecte transformador i anticapitalista com el que defenso.

Soc conscient que els anticapitalistes en la societat actual som pocs, però també crec que cada vegada són més els que s’adonen de quina és la pràctica del capitalisme, que es basa únicament en la via mercantil i que el benefici és el que defineix la distribució dels recursos. En aquest escenari un plantejament anticapitalista ja no és un desig sinó una necessitat contra les constants crisis que afecten el clima, l’energia, i ara la salut. Cal modificar els pilars del capitalisme si el que es vol és preservar la vida.

Primer cal disposar d’una estratègia de transformació gradual amb un criteri rector fonamental: desenvolupar formes de producció, distribució i consum que garanteixin la reproducció de la vida en la societat i a partir d’aquí la resta, el mercat i les transaccions que tenen com a objectiu el màxim benefici, s’hi subordinen. Per tant, sectors fonamentals com la sanitat, l’educació, la cultura, l’habitatge i l’alimentació no poden estar en mans del mercat perquè ni les regula bé ni ens proporciona el que necessitem i això ha quedat demostrat durant l’epidèmia, quan no hi havia ni mascaretes ni respiradors. Aquests sectors han d’estar controlats democràticament, i això vol dir que han d’estar en mans de la societat i la societat té una institució que s’encarrega de regular-lo, que és l’Estat. Nissan? No soc favorable de la nacionalització si no hi ha una estratègia al darrere. Si s’aposta pel transport públic i per reduir la mobilitat individual tindria un sentit reconvertir-la en indústria pública nacional per produir vehicles sostenibles a la xarxa de transport si apostem per un projecte transformador.

Ho és amb una globalització vista des de la perspectiva de la solidaritat. L’actual és fruit del capitalisme quan entra en crisi i usa la globalització a partir dels anys 80 com a estratègia per reestructurar la producció en aquelles parts del món on és possible amb els mínims costos possibles. Al final només s’ha beneficiat el capital.

Una comunitat autònoma és una retroika; ens afecta l’austeritat marcada des d’Europa i des de Madrid i això impossibilita un bon finançament. És obvi que a un projecte que aspiri a gestionar polítiques necessàries per reproduir vida en un territori determinat li cal un procés d’autodeterminació i que sigui reeixit. La independència és un element important i imprescindible per fer entendre com és de nefast per a les classes populars d’arreu un Estat espanyol autoritari, hereu del franquisme, que ni construeix polítiques socials ni en temes de llibertat reconeix sensibilitats diferents que no siguin el centralisme.