Guruceta

Fa 50 anys l’àrbitre de futbol Guruceta va castigar com a penal una falta del defensa del Barça Rifé comesa a uns tres metres de l’àrea madrilenya. El penal i el gol van suposar l’empat del partit i la lliga per al Real Madrid. La jugada es va produir davant meu, que acompanyava el meu sogre, els dos, culés empedreïts.

Què té a veure el penal d’en Guruceta amb l’economia catalana? La resposta és senzilla. Tot el que es fa des del poder de Madrid, sigui el col·legi d’àrbitres, el teatre, les editorials o un diari, té una relació directa o indirecta amb la política i l’economia catalana. Per desgràcia és així, i al català que no ho vegi, que Déu li conservi la vista! El 1985, Ramon Trias Fargas, catedràtic d’economia de la Universitat de Barcelona i conseller de la Generalitat de Catalunya, va escriure un llibre amb un títol cridaner: Narració d’una asfíxia premeditada. Les finances de la Generalitat de Catalunya. Ramon Trias Fargas era una persona seriosa i sabia el que es deia. Asfíxia vol dir ofec, deixar sense respiració. No em costaria gaire, com a historiador de l’economia, trobar una frase similar, repetida cada deu o vint anys durant els segles XIX i XX. La història de Catalunya està plena de malifetes per part del govern central en tots els sectors, però especialment en l’econòmic.

El concert econòmic per a Catalunya, que forma part de les peticions del president Torra al govern central, es demanava ja el 1898, fa 122 anys, i s’ha continuat reclamant des d’aleshores. El 1974, a les darreries del franquisme, Gas Natural i el seu president, Pere Duran i Farell, es van veure obligats a cedir tots els actius de gas natural a la societat pública Enagas, que havia descobert aquella font energètica vint anys després que ho fes Pere Duran. El 1941, Miquel Mateu va vendre La Hispano Suiza, la joia de la indústria catalana, a l’empresa pública que fabricava el camió Pegaso a Madrid. La premsa va explicar la solució “negociada” de l’operació. Però no va dir que la negociació va consistir que un militar va posar una pistola del 9 llarg sobre la taula de “negociacions”. L’exposició internacional de Barcelona el 1929 va ser autoritzada pel govern, després d’aprovar la celebració al mateix temps d’una exposició a Sevilla i de disposar que els expositors dels Estats Units anessin només a la capital andalusa.

Per tornar al futbol i a Ramon Trias Fargas, el jugador argentí Di Stéfano –el Messi de l’època– va fitxar pel Real Madrid quan havia signat contracte amb el FC Barcelona abans. Els catalans s’enfadaven amb aquestes males passades, però poca cosa podien fer, ja que una rèplica agressiva per part seva venia seguida per una inspecció d’Hisenda, també agressiva, i una resposta negativa a la importació o a l’exportació dels seus productes. El 1888, l’historiador Josep Coroleu, president de l’Ateneu Barcelonès, va fer un crit quasi desesperat i en castellà en el seu discurs inaugural d’aquell centre cultural: “¿Para que España sea España, es necesario que Cataluña deje de ser Catalunya?”

Podria seguir amb dotzenes d’exemples similars. Les úniques batalles econòmiques que ha guanyat Catalunya han estat quan les forces de l’Estat badaven o quan no es valorava el que feien els catalans: com ara la industrialització durant el segle XIX.

És pesat, nedar contra corrent. Catalunya podria ser un estat com Holanda si no hagués tingut el pes feixuc espanyol. La lliga d’en Guruceta l’hauria guanyada segurament el Barcelona; la força econòmica catalana disposaria d’un parell de grans empreses que valorarien la Borsa de Barcelona; els polítics catalans haurien d’alternar el castellà amb l’anglès, i així podríem continuar somiant.