Keep calm
La mare que ens va parir
Molt probablement hi haurà qui ho considerarà una minúcia, una qüestió banal; o, parafrasejant l’escriptor Josep Pla i Casadevall, “una collonada”. Hi ha, per la seva banda, qui justificarà la supressió del cognom de la mare (objecte d’aquest article) per un problema d’espai, acostumats com estem a una societat en què les paraules i les expressions es redueixen a la mínima expressió, aquella que tot sovint ens situa al límit d’allò intel·ligible. Es tracta d’una tendència molt arrelada, amb el cas més extrem dels països anglosaxons, en els quals les esposes i els fills perden els cognoms de les seves mares. Si llegeixen qualsevol reportatge periodístic, si s’entretenen a mirar els noms que porten els futbolistes a la part del darrere de les samarretes o si ressegueixen els crèdits de les pel·lícules, s’adonaran que l’oblit del cognom matern és una pràctica habitual, generalitzada, deixant de banda algunes persones especialment sensibilitzades o altres que, per evitar confusionismes o millorar la identificació, han incorporat els dos cognoms. L’escriptor Josep Carner Ribalta, per exemple, signava amb el segon cognom per no confondre’s amb el gran poeta de les lletres catalanes, Josep Carner Puig-Oriol. Lògicament, cadascú és lliure de fer el que vulgui. I no mancarà qui em dirà que té les seves pròpies motivacions per utilitzar només el cognom patern, ja siguin de caire personal o de qualsevol altre tipus. Cada casa és un món, com diu la dita; i no és qüestió d’explorar-los tots. Però, dites i escoltades totes les justificacions, convindran amb mi que suprimir o oblidar el cognom matern, precisament en una cultura com la nostra que ens ofereix la possibilitat legal de mantenir-lo, de fusionar-lo amb el del pare fins a construir un nom compost o de capgirar l’ordre, és una mostra més d’una societat profundament patriarcal i un oblit inexcusable d’una part del nostre passat, dels nostres orígens; un menysteniment, si m’ho permeten, a la mare que ens va parir.