Contrast entre epidèmies

Sembla que el malson de la pandèmia es va acabant, malgrat alguns ensurts puntuals i l’alerta de possibles rebrots futurs. Esperem que no sigui així. Arran d’aquests fets, resulta xocant contrastar la resposta dels nostres avantpassats quan hi havia epidèmies i la forma de procedir de la societat actual, diametralment oposada. Els nostres antecessors, impotents davant els estralls de la malaltia, no comptaven amb l’ajuda de la ciència –en tot cas, molt poc– i ho fiaven tot a la misericòrdia divina. Vinga, doncs, a omplir esglésies i a fer pregàries. I lògicament, amb el contagi, les pestes s’escampaven d’allò més. D’aquesta forma d’actuar n’hem trobat anotacions a tots els pobles, però d’una manera singular fan gràcia les disposicions que l’Ajuntament de Santa Coloma de Farners decreta l’any 1865, davant un nou rebrot de còlera i que, en el darrer número de la revista Ressò reprodueix l’historiador Miquel Borrell: “Que se haga un triduo de rogativas públicas que empezarán mañana y continuarán el lunes con oficio solemne a las nueve horas de ella y con rosario y la letanía de los santos a las siete de la noche excepto el domingo que tendrá efecto a las tres y media de su tarde, en la parroquial de esta villa y que se invite la asistencia de todas las autoridades y de sus inmediatos dependientes por medio de cédula firmada por el señor presidente. Que se haga igual invitación al vecindario por edicto en la forma de costumbre y que, además, se participe a todos los empleados, cabos de mozos, guardia civil, maestros y maestras de primera enseñanza con especial recado de que recomienden la asistencia de sus subordinados los unos y de sus alumnos y alumnas los otros, y últimamente se resolvió que a los divinos oficios concurriese cada día una comisión del Ayuntamiento compuesta del alcalde o un teniente y de tres concejales.” Valga’ns Déu! Ara tanquem les escoles i fa quatre dies que convocaven l’alumnat a l’església. És evident que, per a un creient d’aquell temps, costava d’acceptar que es pogués agafar la malaltia en un recinte on Déu era el protagonista principal. Com ho podia permetre? Els creients d’ara –els que ho som– hem après a basar la nostra fe en elements més profunds i, sobretot, hem acceptat que la societat és plural i que les normes de les nostres assemblees han de seguir la pauta de les disposicions generals que es donen perquè les apliqui tothom, independentment de la seva creença.