Pairolí i Cuyàs

Vaig tenir un privilegi durant anys, quan exercia de cap d’opinió d’aquest diari. Era el primer de llegir els articles de Manuel Cuyàs, com abans els de Miquel Pairolí, els dos escriptors que aquestes darreres dues dècades han signat l’article diari d’aquest rotatiu. Cuyàs va morir dilluns. Miquel Pairolí, el juliol del 2011. Les dues mort m’han provocat un gran trasbals. Amb Pairolí ens coneixíem des de la dècada dels vuitanta. A Cuyàs, que publicava des del 1987, el vaig tractar a partir del 1994. Amb Pairolí els darrers anys de la seva vida ens escrivíem a diari, parlàvem setmanalment i dinàvem dos o tres cops a l’any, a L’Alqueria, perquè li agradaven els arrossos. Amb Cuyàs ens vam fer amics, vam treballar junts, ens vam discutir per qüestions de feina, parlàvem molt perquè érem dos xafarders i vam dinar sovint quan vam coincidir, a Barcelona. I després ens trobàvem a Girona o a Mataró o a la costa dels Maresme, on vam tenir llargues xerrades, ell amb els seus purets i jo amb els havans que fumo. Com pots trobar a faltar tant, de la mateixa manera, dues persones tan diferents? En Miquel era reservat, parlava poc i escoltava molt, però estava al dia de tot i li agradava saber-ho tot. Havia dedicat la seva vida a l’escriptura i tenia, com ens va fer saber, voluntat d’estil amb les seves columnes. Havia treballat, i molt bé, de periodista, però era sobretot un escriptor que ens ha deixat una obra imponent que guanyarà pes amb el decurs dels anys. Això sí, sempre massa poc llegida i venuda. Ai, si hagués nascut a Barcelona! En Cuyàs era un gran cronista: ves, mira què passa i explica-ho perquè s’entengui. I un gran articulista, diferent en tot d’en Pairolí. Però eren molt bons, els punyeteros. Tenien en comú lectures; Pla, evidentment. En Cuyàs, xerraire empedreït, es feia notar sempre, amb corbates cridaneres i el barret. En Miquel era discret. El seu Escaire passarà a la història de l’articulisme català. En Manel era murri i polemista. Quan en Pairolí es va saber malalt va rebaixar a tres les seves columnes setmanals i llavors el va substituir en Cuyàs. Després en Miquel Pairolí ens va regalar un comiat per emmarcar: Teló. Sabia que no tornaria. En Cuyàs ens va dir que tornaria i no ha pogut fer-ho. Eren molt bons i vaig tenir l’honor de tractar-los i estimar-los. Descansin en pau. Els lectors (última paraula que va escriure en Manuel) els trobem a faltar.