“El restaurant tindrà continuïtat amb les meves tres filles”

Una mica improvisadament. Vaig anar a unes classes de cuina a Girona, em va agradar molt, i una mica suposo que també influïda per la meva mare, que és bona cuinera, vaig decidir posar el restaurant. I a casa em van donar suport.

Sí. El 12 de març ha fet trenta anys, en ple confinament. I et puc assegurar que mai em vaig plantejar que el projecte tingués continuïtat. Però la Martina, que és la segona filla que tenim amb en Manel, que també ha format part del projecte des del primer moment, un dia va decidir que volia estudiar cuina. I ara ja fa quatre anys que és a la cuina amb mi i és la cap de cuina de Les Cols.

Sí que ens va sorprendre, i ens va agradar molt. Però és que després d’això, la Clara, la germana gran, que va estudiar filosofia anglesa i història de l’art, i la petitona, la Carlota, que també estudia cuina, també s’hi han involucrat. I ara les tres germanes tenen la intenció de seguir. I jo tinc la intenció de deixar-les manar molt, perquè quan vaig començar, i tenia la seva edat, m’ho vaig passar molt bé, i els vull deixar molt d’espai perquè puguin prendre les seves decisions.

Ho han viscut des de sempre. A nosaltres ens ha agradat anar de restaurants a veure què fa l’altra gent com a inquietud, i en les nostres vacances sempre hem fet visites gastronòmiques. I això és el que espero que faci tot Catalunya ara, que vulgui conèixer el territori i conèixer-lo amb temps, tranquil·litat i amb la ment reposada. La Garrotxa és maquíssima. Hi ha moltes cases de turisme rural, hotelets, un mercat brutal amb producte de molta qualitat. Hem d’ajudar la pagesia perquè la necessitem, perquè és ella qui cuida el nostre territori.

Ens ha agradat seguir aquest camí i hem sigut nosaltres els que ens hem limitat amb aquest producte i amb aquest entorn. És una qüestió personal i ens hi sentim còmodes, i com a filosofia ens agrada. Nosaltres ho hem radicalitzat fins al punt que no tenim peix de mar perquè Olot no té mar. Al principi ens va costar fer aquest pas però penso que va ser encertat. Ens volem diferenciar d’aquesta manera.

Sí, va obrir dimecres, i estic molt contenta perquè necessitava respirar les parets del restaurant. Aquest tancament ha sigut dur, i tenia molta ganes de tornar a una certa normalitat. I sí, per sort tenim reserves, però també és veritat que en vam perdre moltes. És per no pensar-hi. S’han deixat de fer casaments i celebracions. Per sort, però, totes aquestes celebracions es traspassaran a un altre dia.

Sí, sí que ens ho plantegem. Jo sempre he dit que s’ha de desitjar la tercera estrella perquè és la manera que no et treguin la segona. Que tinguis il·lusió de renovar-ho tot, de voler que tot estigui impecable, des de l’espai, els uniformes o el producte que donem. És una motivació, i el desig hi és. Sempre és bo que hi hagi un camí per recórrer i fer-ho amb il·lusió i tot l’equip implicat.

No ho sé. Ara per ara no. Vaig col·laborar amb el Mas Torrent i el MNAC, i em va agradar molt; em vaig sentir molt ben acompanyada, i jo crec que em va ajudar a créixer. Però en el moment en què la Martina va entrar a Les Cols vaig decidir deixar les col·laboracions, i ara que s’hi incorporen les altres dues filles encara és més important ser-hi per ajudar-les en el que necessitin.