Secrets enterrats en calç viva

Un informe des­clas­si­fi­cat de la CIA ha demos­trat una cosa que tot­hom ja sabia: que Felipe González estava dar­rere de la cre­ació dels GAL. Se sabia però fins ara no havia cons­tat en docu­ments ofi­ci­als, i sem­bla que una reve­lació així hau­ria de ser una bomba que fes tron­to­llar els fona­ments democràtics de qual­se­vol estat. Però no. La notícia ha pas­sat sense pena ni glòria i res no can­viarà; González seguirà sense pas­sar comp­tes amb la justícia perquè altres mem­bres del govern per sota seu –Bar­ri­o­nu­evo i Vera– ja van fer de talla­focs, perquè quan es tracta de les cla­ve­gue­res de l’estat, la justícia no arriba mai fins al final. Per cert, tot i ser con­dem­nats a deu anys de presó, Vera i Bar­ri­o­nu­evo s’hi van estar pocs mesos gràcies a un indult que els va ator­gar el govern d’Aznar. I és que una altra de les carac­terísti­ques de les cla­ve­gue­res és que la uni­tat d’Espa­nya està per sobre de les sigles. L’únic que ha tron­to­llat aquesta set­mana ha estat la cre­di­bi­li­tat d’Uni­des Podem, que després d’anun­ciar que no dona­rien suport a la comissió per inves­ti­gar Felipe González han hagut de rec­ti­fi­car. Havíem cele­brat les parau­les valen­tes de Pablo Igle­sias, quan el 2016 va recri­mi­nar al PSOE al Congrés que el seu expre­si­dent González tenia el “pas­sat tacat de calç viva” i havíem cele­brat el fit­xatge de Pili Zabala, ger­mana d’una víctima dels GAL. Era clar que la pressió interna i la pro­xi­mi­tat de les elec­ci­ons bas­ques no podria per­me­tre que Pode­mos fos fre de la trans­parència. Però que ningú no es faci il·lusi­ons: González no com­pa­rei­xerà al Congrés perquè el PSOE i el PP s’hi opo­sen. Punt final. L’epi­sodi ens deixa una cer­tesa: la ciu­ta­da­nia mai no sabrem fins on ha arri­bat el ter­ro­risme d’estat, fins on les cla­ve­gue­res del poder han cor­rom­put el supo­sat sis­tema democràtic. I també ens deixa una pre­gunta: si no podem inves­ti­gar el ciu­tadà González, podrà pros­pe­rar la comissió d’inves­ti­gació sobre el cobra­ment de comis­si­ons de Joan Car­les, el monarca invi­o­la­ble? Evi­dent­ment, és una pre­gunta retòrica.