La llar i la fugida

He tornat de Palma amb un cert entusiasme perquè he disfrutat de formes de vida que em semblaven imaginables de reprendre mentre estava tancada a casa. Hi vaig anar per fer un seminari al museu Es Baluard sobre Agnès Varda com una activitat complementària a una exposició dedicada a una artista portuguesa, Ana Vieira, que du per títol La llar i la fugida . Una dualitat en tensió que, posem per cas, exemplifica una fotografia intervinguda que mostra un plat amb coberts i, evidentment a escala reduïda, un tren en marxa que s’acosta: Vieira va sentir-se atrapada en l’univers domèstic i l’art devia ser-ne una fugida. Allò que digui de l’exposició serà, sens dubte, un pàl·lid reflex de les meravelles que conté i de l’emoció que m’ha procurat veure-la. Tant és així que em pregunto per què és la primera d’individual que, a banda de Portugal, es fa d’aquesta artista que, nascuda a Coimbra l’any 1940, va morir el 2016. Per què era dona i portuguesa? Per què, com suggereix la delicadesa i poca ostentació d’una obra plena de miralls/reflexos i de superfícies i imatges que n’amaguen d’altres que l’espectador ha de descobrir, no va tenir l’ambició de trobar un forat en el mercat internacional de l’art?

Agnès Varda va descobrir Ana Vieira (dues A.V.) a la Fundació Gulbenkian de Lisboa i va voler-la fer present a la sèrie documental Agnès de ci de là Varda, que recull allò que la cineasta va espigolar viatjant arreu del món durant un parell d’anys. Varda diu que l’impressiona el silenci de l’obra de Vieira mostrant una de les seves “cases fantasmals”: els objectes sembla que no existeixin, però hi és tot i, així, doncs, la taula parada, les cadires i altres mobles. Aquesta peça no hi és a Es Baluard, però hi ha una altra sala moblada que du per títol traduït: Els mobles afirmen la seva inutilitat, com si esperessin en va que fossin ocupats. Imma Prieto, directora des de fa poc mesos d’aquest museu d’art contemporani de Palma, a la vegada va descobrir Vieira en la sèrie de Varda, s’hi va interessar vivament i es va proposar fer-ne una exposició. En una altra peça, la silueta d’una nena es multiplica en loop en una paret creant la il·lusió que hi corre: O desenho da menina a fugir do seu suporte. És del 2014, en què Ana Vieira va dir aquestes paraules que, reproduïdes en una paret pròxima a la menina que fuig, ressonen: “Hem estat vivint una de les crisis més llargues i doloroses sense una alternativa aparent que no ens deixa molt espai per ser éssers humans complets. Europa haurà de canviar el seu sistema estructural i el seu funcionament, però no sabem com serà ni quan.”