Contes de Fisterra

Exemple d’austeritat, el pressupost de la lluna de mel assolia el mig milió de dòlars. Eren tres mesos de vacances, sí. Però l’objectiu polític vertader defugia el típic gaudi reial en platges exclusives de paradisos oceànics que la majoria dels qui pagaven la festa sols veuen en calendaris o a Youtube. Ni tan sols pretenia esperonar l’arribada de nous hereus, tasca bàsica de tota família reial. Per això ja hi havia les cambres de palau. La idea era afermar els vincles amb els súbdits d’una monarquia combatuda per una part d’aquests rebels tossuts al llarg de la història. Per a aquests desagraïts, el recent retorn de la monarquia, sense referèndum i a càrrec del dit del dictador Franco, no n’havia ajudat la consolidació, no. Una passejada del car vestit de núvia i de renovades expectatives generacionals potser podria entusiasmar fins i tot en reductes destacats de republicanisme, com ara els Països Catalans. De pas coneixerien millor el país del qual el príncep en seria cap d’estat per la gràcia de Déu. “Mira, fill meu! Algun dia tot això serà teu”, li repetia el rei, tot navegant plegats en aquell iot pagat per empresaris amics. Per fi, el príncep s’havia decidit casar convenientment amb una plebea el que, aleshores, atorgava una pàtina de modernitat a la corcada monarquia. Entre altres lloc, la parella de nuvis va fer estada a Sòria, Las Alpujarras, Lekeitio, Jerez de la Frontera, Granollers, Mèrida, Haro, Ponferrada, San Juan de Plan i les insulars Arrecife i Petra, segons es va saber pels cronistes de la majoria dels mitjans espanyols, companys en mil i una batalles.

Ara quan els escàndols de corrupció assetgen la monarquia, ells s’aferren al record de la lluna de mel: al cap Fisterra contemplaven la posta de sol, tot jugant amb l’atracció del buit. Confiaven que, fins i tot si saltessin per l’últim penya-segat que coneixia el món de l’antigor, els partits sistèmics i els altres poders de l’Estat farien el que calgués per sostenir-los. Per sostenir-se. I convençuts van tornar a palau.