Visions de l’1 d’octubre

Amb la seva manera de parlar que vol semblar bonhomiosa, mentre va llençant pedres i amagant la mà, Enric Millo va tornar a desplegar dissabte en el programa FAQS aquella lògica pròpia del torturador amb la qual, cap al migdia del mateix 1 d’octubre, va insinuar que la tossuderia dels votants del referèndum havia obligat a l’exercici de la força (és a dir, de la violència) per part de la Policía Nacional i la Guàrdia Civil: és la idea tan bonica segons la qual “t’han hostiat per culpa teva”. Millo va insistir que, des de la mateixa presidència de la Generalitat, es va empènyer els ciutadans independentistes, com si no tinguessin una voluntat pròpia, a enfrontar-se als cossos de seguretat que seguien el mandat judicial que ordenava impedir el referèndum.

Unes hores abans que Millo tornés a exhibir els seus arguments i fes publicitat del seu llibre El derecho a saber la verdad”, que deu ser un títol humorístic, a la TVC que tant bescanta, jo havia tornat de Palma, on també vaig veure al museu Es Baluard una exposició temporal de Martha Rostler (Nova York, 1943) que, de manera intencionada, hi coincideix i dialoga amb les respectives de dues altres dones artistes: la portuguesa Ana Vieira, amb la seva exploració sobre els espais domèstics i el desig de fugir-ne, i la mallorquina Marina Planas, que aborda els usos i abusos dels territoris en relació amb el turisme. Rostler té una peça mítica, el vídeo Semiotics of the Kitchen, en què ella mateixa parodia un programa de cuina fent un ús violent dels estris culinaris que en subverteix l’habitual amb ràbia i ironia. A través de diverses pràctiques artístiques, indaga en els vincles del privat i el públic, el personal i el polític, fins i tot de l’espai domèstic i la confrontació bèl·lica. Tenint present el passat, analitza les societats contemporànies amb els seus conflictes. L’exposició Com hem arribat allà des d’aquí? inclou una peça recent, d’aquest any, presentada com un work in progress per continuar-hi reflexionant: “Votarem! Barcelona 1 Octuber, 2017.” Rostler era aleshores a Barcelona i va fer fotografies a les seus dels col·legis electorals abans i durant la celebració del referèndum. També mostra imatges de la violència policial, però sobretot aquelles que testimonien la vitalitat amb la qual va exercir-se un acte de desobediència civil. Aquell 1 d’octubre no va ser una tragèdia, o un dia tristíssim, com diuen Millo i d’altres. En tot cas, ho va ser per les càrregues policials. Però hi va haver la joia de la insubmissió: un gest polític de bellesa efímera, com ho és la de tantes altres coses.