La llengua del doblatge

El confinament ens ha fet redescobrir la centralitat de l’audiovisual en la cultura i l’imaginari de la nova era digital. Les pantalles, en tots els seus formats i usos, ens han acompanyat, fidels, en les llargues hores de paciència i de meditació. I entre la immensitat d’ofertes i de recursos disponibles en línia, les sèries de TV han pujat al pòdium d’honor. Amb quina llengua d’accés? Podem deplorar la inexistència de sèries catalanes, descomptades poques excepcions, en els catàlegs de Netflix, HBO, Amazon, Movistar, Filmin o Rakuten. Però el problema inimaginable en les condicions actuals de la traducció rau en la llengua obligada d’accés als continguts. Que és l’espanyol. O l’anglès. Al català, ni se’l busca ni se l’espera.

El fracàs de la política de normalització de la llengua catalana és fa evident sobretot en alguns sectors. La Plataforma per la Llengua, en la seva novena edició de l’InformeCAT, ho acaba de posar de manifest. Evident: no tot és un desastre. Mireu la Viquipèdia, escolteu la ràdio, etc. Però tot l’informe traspua un aire de fatiga generalitzada, de desconcert i d’impotència. Com salvar el català en la nova cultura audiovisual, que és la cultura primera de joves i infants? I la que també apassiona cada dia més tota la població?

Les dades de presència del català en les ofertes de les plataformes són d’escàndol: zero! Se sol lamentar, per exemple, l’absència del català a l’administració de justícia. La mateixa Plataforma denunciava que la mitjana de les sentències en català no passava del 8,5%. Podríem exultar si trobéssim aquest migrat percentatge a Netflix! Del total de 2.092 pel·lícules que oferia a finals de 2019 només quatre incorporaven la versió catalana. El menyspreu de la multinacional pel català és imperdonable, perquè prescindeix de la versió disponible de 331 films ja doblats o subtitulats en català, la majoria amb finançament de la Generalitat i de la CCMA. I ara és a punt d’assaltar el mercat espanyol la totpoderosa Disney, sense cap intenció de respectar el mercat del català. Veurem si la campanya popular endegada fa revertir el seu propòsit.

L’allau d’ofertes de l’audiovisual mundial, bàsicament procedent dels EUA, fa urgent i prioritària una acció política coordinada entre totes les administracions de l’espai del català per aconseguir quotes substancials de traducció al català –en forma de doblatge i/o de subtitulat– dels catàlegs de les plataformes. Una política lingüística en aquest sentit hauria de contemplar l’adopció d’un model de llengua estàndard acceptat i acceptable per a totes les grans varietats dialectals del català. Un model que facilités la incorporació de la traducció al català de sèries, pel·lícules, documentals, dibuixos animats o videojocs, procedents d’arreu, i comprensibles des de qualsevol punt del territori de la llengua i del ciberespai. Així, doncs, ¿cal un nou model de català estàndard, “pancatalà”, oral i escrit, per al doblatge de l’audiovisual? La meva resposta és sí. Em sembla una necessitat normalitzadora prioritària i urgent.