Un personatge de comèdia

He deixat penjada la lectura de La cartoixa de Parma perquè durant aquestes últimes setmanes he hagut de llegir centenars de treballs d’alumnes, de manera que l’extensió total dels seus textos deu ser superior al de les pàgines de Guerra i pau. És part de la meva feina, així que no és cap queixa, sinó una simple explicació. El cas és que, amb tot, tinc avançada la lectura de la novel·la de Stendhal en relació amb el que fins ara n’he comentat. Entre les meves notes, n’hi ha una que fa referència al fet que, interrogat per la seva idolatrada Gina pel fet que s’hagi convertit en ministre d’un príncep de l’Ancien Régime després d’haver lluitat amb els exèrcits napoleònics que suposadament propagaven les noves idees liberals, el comte Mosca argumenta: “Ara em vesteixo com un personatge de comèdia per tal de guanyar una gran posició i uns quants milers de francs. Un cop he entrat en aquesta mena de joc d’escacs, empipat per les insolències dels meus superiors, he volgut ocupar un dels primers llocs; hi he reeixit.”

No caldria dir que n’hi ha hagut molts, de comtes Mosca, i que el món encara n’està ple. Homes que potser havien mig cregut en idees una mica desajustades a l’ordre establert, però que s’han convertit conscientment en personatges de comèdia que, llestos i hàbils, es mouen com anguiles en corts, governs, aparells d’estat, direccions d’empreses i consells de grans corporacions. Sempre hi saben actuar de forma convenient. Ho viuen com un joc en el qual no creuen (o almenys així ho diuen) en el fons, de manera que potser fins i tot pensen que la seva identitat (i ves a saber si la seva moral) no hi està compromesa. Enamorat de Gina, aquesta hi percep una mirada bella i benvolent essent conscient del joc pèrfid al qual juga en una cort amb un príncep tirànic: “M’imagino que a Parma, enmig dels vostres esclaus, no tindreu pas aquesta mirada amable; això ho espatllaria tot i els donaria una mica d’esperança de no ser penjats.”

El comte Mosca li escriu belles cartes, a Gina, en què imagina deixar-ho tot i viure d’acord amb una pensió modesta. Tanmateix, si bé Stendhal li concedeix la passió, no fa que aquesta l’aparti dels seus interessos. Així que, de fet, Mosca té un altre pla. Com que ell està casat, per mantenir càrrec i aparences, proposa a la seva estimada que es casi amb “un vellet bufó de seixanta-vuit anys, ben cortès, ben net, immensament ric, però no pas prou noble”. És el duc Sanseverina-Taxis, que vol ser ambaixador i així obtenir una banda ampla. Amb aquest casament de conveniència que inclou un tràfic d’influències, Gina es converteix en La Sanseverina.