El tren d’Europa

Pensant a fer provisió per a les vacances, he començat a llegir Orient-Express, una crònica de l’esplendor i la decadència del tren més literari del món escrita per Mauricio Wiesenthal, un autor que sembla provenir també d’un altre temps, amb la seva prosa sinuosa, melancòlica i meravellada, com la dels grans prosistes de l’Europa d’entreguerres, amb Stefan Zweig al capdavant i el pas tentinejant de Joseph Roth al darrere, observant de cua d’ull com li van tancant una a una les portes vidrieres dels vells cafès. Tot i acreditar que va néixer a Barcelona l’any 1943, Wiesenthal és un senyor que no té edat. Des que el vaig llegir per primer cop a Libro de réquiems (2004), me l’afiguro, contra tot raonament, amb un mocadoret de seda lligat al coll i un bastó de xicranda coronat a l’empunyadura pel bec eburni d’una oca, però potser el seu anacronisme més visible no és sinó una certa debilitat per les corbates de llacet, a banda del fet que professa un amor desorbitat per la cultura de la belle époque i una repugnància principesca per les revoltes socials, el nacionalisme i el mal gust. L’Orient-Express, aquella manera de viatjar sotraguejant de París a Istanbul dins de vagons entapissats i amb servei d’ostres glaçades, xampany i caviar, és una altra de les seves passions, que ja va reportar fa una colla d’anys en un llibre molt més prim on donava compte de la seva peripècia en un vagó de tercera.

Passar aquella prova, entre la xusma i els emigrants, devia ser molt desagradable per a algú tan aferrat a l’opi de la bellesa. Aquestes noves memòries de l’Orient-Express, “el tren d’Europa”, com el defineix en el subtítol, perquè representava el somni d’un continent elegant, culte i sense fronteres enfront de la “recessió pastorívola, arcaïtzant, totalitària i tribal” que arribaria amb el comunisme, són la revisió proustiana d’aquell “paradís d’etiqueta i de civilització” pel qual sent tanta adoració com pel luxe que desprenien els seus mobles de caoba, les cortinetes brodades, la marqueteria art déco i la cristalleria de Lalique. Cada pàgina d’aquest llibre està tocada pel refinament del gran estil, fins i tot quan llisca cap al sentimentalisme amb què descriu la decadència d’alguna vedet o d’una reina destronada, però a mesura que avances t’envaeix un malestar lleig que t’impedeix abandonar-te del tot al bressoleig del viatge. L’Europa que Wiesenthal enyora, que a vegades deu més als tons rosats del paper cuixé que als de Tiepolo, és la dels aristòcrates, les cupletistes i els generals de les colònies imperials, la que entenia el progrés com un sistema de jerarquies, a l’escala més baixa del qual hi havia el maquinista i el fogoner que posaven en marxa aquest carnaval de sibarites, erotòmans i magnats rubicunds.