Que passi el següent

Fa escassament dos anys, el professor Joan B. Culla va publicar un llibre titulat El tsunami, en el qual intentava explicar “com i per què el sistema de partits català ha esdevingut irreconeixible”. Després de tants anys de viure en un escenari familiar, en què hom podia memoritzar fàcilment els noms dels líders i els partits, darrerament vivim en una dimensió desconeguda, en la qual “fer pronòstics es converteix en una activitat d’alt risc”, tal com advertia el mateix Culla en la cloenda del llibre. Molt probablement, les pròximes eleccions (sense data) del Parlament ens ajudaran a aclarir el panorama; o, com a mínim, a conèixer el pes real de cadascuna de les propostes. Però, actualment, alguns terrenys ideològics s’han convertit en autèntiques sopes de lletres i, molt probablement, en forats negres, tan densos de propostes com capaços d’engolir qualsevol escletxa de llum. Un d’aquests àmbits és el de l’anomenat “catalanisme de centredreta” o espai postconvergent no sobiranista. De moment, tenim Units per Avançar, que s’asseu al Parlament de bracet del PSC, i Lliures, d’Antoni Fernández Teixidó i Roger Montañola, que va formar part de la llista de Manuel Valls a Barcelona i que ara vol formar part de l’anomenada Lliga Democràtica, presidida per la politòloga Astrid Barrio. El primer partit defensa “un catalanisme centrat”; el segon es defineix com “un partit polític de centre catalanista”, i el tercer es proclama com “un partit catalanista de centre”. En resum, tres formes diferents de defensar exactament el mateix. Per si no n’hi havia prou, aquest cap de setmana s’ha constituït una nova formació: el Partit Nacionalista de Catalunya. El nou partit proclama: “No som una branca ni una fulla de cap projecte passat”, malgrat que bona part dels seus integrats, començant per la secretària general, havien militat a CDC, i s’ofereixen “als que volen una Catalunya millor”. Sigui com sigui, els catalans ja tenim un nou partit. Com diria aquell, que passi el següent.