Escoltar els experts

Fa gairebé deu anys que el projecte de la filial de l’Hermitage a Barcelona lidera el rànquing de les polèmiques culturals. La cultura només acostuma a ser notícia si és polèmica. En aquest cas concret, una polèmica ben estranya. Des del primer moment, manés qui manés a l’Ajuntament, els directors dels museus catalans s’hi han mostrat contraris amb arguments diversos, però un de capital: que és un negoci disfressat d’obres d’art. Cap ha sortit mai a defensar-lo. El col·lectiu dels artistes, o el dels crítics, no ha promogut la més petita iniciativa per reclamar-lo. Si els entesos estan tan clarament convençuts que aquest no és el model de museu per a Barcelona, per què persisteix el dilema de la seva construcció? Simplement per baralles partidistes. A l’arena política, la cultura continua sent una arma d’enfrontament; importen ben poc les seves funcions socials i les necessitats del teixit museístic d’aquest país que vol però no pot desplegar-les, entre altres coses per falta de recursos, i més encara en el devastat escenari postpandèmic. La polèmica agafa cada dia tons més foscos, amb el soroll de les xarxes, figures mediàtiques sempre predisposades a escalfar l’ambient i, ara a més, les amenaces dels artífexs del projecte al consistori, que argüeixen que els veta. Ha deixat de ser, si és que ho va ser mai, un debat cultural. Escoltar els experts deu ser demanar massa. Deu ser que estan tots equivocats.