De Fraga a Feijóo

En plena campanya, a pocs dies de la cita amb les urnes, permetin-me que reivindiqui l’actualitat i vigor de la meva nació, Galícia. Responent a estratègies perfectament planificades, polítics de variats perfils ideològics evidencien que el sentiment de pàtria és real, i no només per a nacionalistes i progressistes, sinó que impregna el conjunt del sistema polític, rebatent la no existència d’una formació hegemònica de dreta nacionalista. Una realitat que genera situacions xocants per als mitjans de l’Espanya monolingüe, que a penes aconsegueixen justificar l’afany d’Alberto Núñez Feijóo per referir-se a Galícia com a país i, de passada, marcar distàncies amb Casado i les seves vel·leïtats neofeixistes. El titella d’Aznar, que no aporta res a la campanya més enllà de figurar en fotos i proferir declaracions de consum madrileny, no gosa contrariar el president gallec, que ha fet del galleguisme eix vertebrador del discurs d’un partit que, sobre el paper, s’exhibeix com a capdavanter de la suposada unitat i homogeneïtat d’Espanya.

El 2010, l’Institut d’Estudis Polítics i Socials, dependent de la Xunta, va publicar un manifest en què proclamava el 25 de juliol com a “Dia nacional de Galícia”. El 2017, el portaveu popular al parlament gallec, Pedro Puy Fraga, nebot del fundador d’Aliança Popular, va afirmar que “Galícia és objectivament una nació, encara que no ho és de facto”, és a dir, jurídicament, per afegir que “el que ens va bé és compartir la sobirania amb la resta d’Espanya i Europa”. Feijóo es va mostrar absolutament d’acord amb el seu portaveu, que negava la sobirania nacional a espanyols. A cap indígena de la Gallaecia romana li estranya que, amb totes les contradiccions, el PP es faci seves reivindicacions que podria subscriure el PNB o fins i tot l’extinta CDC: identificació, més competències i aprofundiment de l’autogovern, Senat de tipus federal, política econòmica i comercial internacional pròpia, representacions diplomàtiques i promoció de l’euroregió Galícia-Nord de Portugal, que transcendeix els límits de l’Estat espanyol, entre altres...

El fracàs en la conformació d’un partit hegemònic conservador nacionalista està relacionat amb l’auge del PP de Galícia, que fagocita altres partits i integra els seus elements i idiosincràsia, accentuant la galleguització del discurs, sent “els de la boina”, com se’ls denomina, clau de l’èxit en les urnes. El risc de divisió, letal per als interessos de Manuel Fraga, fa que l’exministre de Franco, oposat a la Constitució del 78 i l’Espanya de les autonomies, esdevingui “Don Manuel”, personatge que apel·la a l’“orgull nacional” galaic, fent ús i abús de codis nacionalistes. Evacuant perfils que no s’ajusten a aquests paràmetres, com el de Mariano Rajoy, es consolida una organització d’àmbit gallec autònoma, que escapa a l’ascendent del PP espanyol. Conscient de la realitat de la pàtria gallega, aquesta mateixa que farà que Vox i Ciutadans consumin la seva irrellevància al nostre país, “Galícia, Galícia, Galícia” és el lema de campanya de Feijóo, que amaga la sigla PP i multiplica missatges i símbols que abunden en la comunió del seu partit –no el de Casado– amb la vívida, i excessivament tranquil·la, nació de Breogán.