Una república sense republicans?

Menys de quatre anys abans de morir, quan acabava de fer-ne 59, Stendhal va tancar-se al seu pis de París i va escriure La cartoixa de Parma en poc més d’un mes i mig: del 4 de novembre al 25 de desembre de 1838. A vegades es pot tenir la sensació que, com si reflectís el ritme de l’escriptura, accelera la narració i fa que passin un munt de coses en poc temps o potser és més o menys a l’inrevés: comprimeix un llarg temps en poques pàgines, de manera que sembla com si tot hagués passat molt de pressa. D’altra banda, pot fer un gran salt temporal amb l’el·lipsi corresponent; també avença i recula en el temps, que pot dilatar per recrear-se en detalls. De fet, fa la impressió que ho va escriure com li va donar la gana, amb una llibertat que fa que la veu narrativa sigui tan moderna: busca la complicitat del lector fent-lo participar de les seves reflexions morals sobre els personatges, dient-li que li estalvia fets poc interessants, que li resumeix converses repetitives o que en fa prou amb l’inici d’una carta de més de deu pàgines.

És estrany el ritme amb què he (re)llegit aquesta novel·la. Per circumstàncies relatives a la feina mentre també escrivia sobre temes que volia abordar, vaig llegir les 210 pàgines de la primera meitat en potser dos mesos i les 220 de la segona meitat en dos dies. Ha sigut amb la voracitat amb la qual s’han de llegir les novel·les que m’ho he passat més bé. Però, com que aquestes “ombres” s’acaben, deixaré d’explicar i comentar-ne moltes coses. El cas és que Fabrici va escapar de la presó (on hi tornarà i en sortirà per sempre amb la certesa de l’amor de Clelia) i el poeta rebel Ferrante Palla, obeint la seva adorada Gina, va enverinar el príncep tirànic Ranuccio Ernest IV, al qual succeeix el seu fill amb el mateix nom, però un V. Per uns moments, sembla que hi ha una revolta, però aviat es restitueix l’ordre (amb el fiscal general Rassi pagant els més pobres a canvi d’informació) i manen els de sempre i fins i tot encara els més ultres. Així que Ferrante Palla desapareix, amb la idea d’anar-se’n a Amèrica, enviant una carta a Gina on deixa escrit: “¿Com podríem fer una república sense republicans?” Resta per explicar alguna cosa més, com ara que Clelia, per imposició paterna, es casa amb el riquíssim marquès Crescenzi, que, contrari al fet que els burgesos entrin a la cort, li diu: “Penseu que el vostre marit ocupa el primer lloc mascle a la cort de la princesa; i, mal els republicans arribessin a suprimir la cort i fins i tot la noblesa, el vostre marit seguiria essent encara l’home més ric d’aquest Estat.” Sí, n’hi ha, d’aquesta mena.